De finançament i pressupostos

Desconeixent el final de la història, i sense atrevir-me a preveure quina serà la votació final d’ERC en tot aquest estira i arronsa pressupostari, em permeto el luxe de dir que no comparteixo l’esmentada deducció. No se m’acudeix com tractar separadament finançament i pressupostos quan, si el primer no esta inclòs en el segon, no és més que inexistent. És per això que em sembla força contradictori votar a favor d’uns pressupostos que no contemplen el nou finançament que, no tan sols crec necessari, sinó que així se’ns va prometre: o ja hem oblidat que el sistema jurídic espanyol disposa d’un nou Estatut català que, com a part de la legislació vigent aprovada no tan sols pels catalans sinó també per les corts espanyoles, també cal complir?, o no recordem que hi havia una anomenada data límit (que, sigui dit de pas, pocs ens vam creure) situada al nou d’agost d’aquest mateix any?

D’altra banda, tampoc em sembla encertat creure que els nous pressupostos estatals inclouran alguna millora significativa que ens reporti prou benefici com per a votar-hi a favor. En un món tan globalitzat com el nostre i en un moment de dures previsions econòmiques que demanen mesures no només puntuals sinó també conjunturals, Catalunya no en té prou amb uns quilòmetres més d’alta velocitat; és necessari definir el tipus de país que volem i invertir suficient per a poder-lo fer efectiu. És imprescindible primar formació, productivitat, investigació i noves tecnologies que ens permetin competir amb els altres països desenvolupats del nostre entorn, no podem (ni hem de voler) basar la nostra competitivitat amb uns costos laborals baixos, molts són els països que ens tenen la partida guanyada en aquest sentit degut al seu poc desenvolupament, cal oferir quelcom més.

Així doncs, no m’agrada la idea de dir sí a una proposta pressupostària que torna a menystenir-nos i que no s’adequa a les nostres necessitats actuals. Algun dia haurem d’aprendre, després de més de vint anys d’experiència amb polítiques de negociació convergents, que mica en mica la pica triga molt en omplir-se i, un cop plena, la pica dels altres ja és molt més grossa: el món es mou ja a un altre ritme. No podem obviar, a més, que no només diríem sí a uns pressupostos que no ens agraden sinó que, alhora, trauríem rellevància als compromisos incomplets, que si ja ens han enganyat durant uns mesos i aquí seguim, plens de dubtes i de peticions que tampoc es prendran en consideració, per què no poden tenir-nos enganyats durant un altre any?; naturalment, és una altra manera de veure-ho.

Núria Casanovas Borrell d’esquerra de Cubelles