Camí de la Torrada, 18

Visc en una comunitat de veïns on el President de l’escala, deprimit, va dimitir després de tres anys de dedicació (no exclusiva) amb reelecció anual perquè, fart d’atendre consultes i queixes a les onze de la nit i a les set del matí i havent de suportar la poca col·laboració de tota la resta, l’agraïment li va ser atorgat en forma d’injúries no provades per haver-se apoderat d’una no desestimable quantitat dels fons comunitaris; on, de tant en tant, els extintors adquireixen característiques venjatives ideals per a passar comptes amb algun altre conductor d’unes places més enllà; on el propietari de la plaça número divuit ha d’aparcar al carrer cada dissabte perquè l’amic del de la vint-i-dos sap que no viuen a la finca i, per tant, no solen aparcar-hi diàriament; on el veí del cinquè, cada cop que decideix enfadar-se amb el món, opta per destrossar alguna de les portes d’accés al recinte; on els orins del simpàtic gosset de la parella del tercer, que surten de casa a les set del matí i no hi tornen fins les deu però tenen voluntat suficient per a exercir el seu dret de gaudir d’un animal de companyia a casa, regalimen balcó avall fins arribar al de la segona planta; on reparar el terrat que ja provocava goteres als àtics ens va costar una derrama extraordinària per suplir els rebuts impagats de la planta baixa, propietat d’un economista que el mateix dia que va decidir optimitzar beneficis llogant el pis, també veié una bona oportunitat de reduir costos deixant de pagar les quotes comunitàries i on el veí del primer sempre troba algun problema elèctric que l’obliga a avisar l’electricista que duu a terme les reparacions a l’edifici, quan ha de canviar alguna aixeta de casa seva.

D’acord, no és cert, no visc en un edifici similar, i desconec on s’ubicaria un “Camí de la Torrada, 18” al mapa, però a pocs els sonarà desconegut tot el relatat anteriorment. Les comunitats de veïns són com uns microclimes particulars molt aptes per a realitzar-hi estudis sociològics dels que, segurament, en trauríem conclusions que no ens agradarien. Això sí, totes aquestes experiències, un cop televisades, ens fan riure molt per la seva incredibilitat hilarant.

Periòdicament els mitjans de comunicació ens bombardegen amb estadístiques i avaluacions del nostre sistema educatiu que no ens situen en un lloc gaire envejable, tot i així, sense treure raó a les dades, potser també hauríem de preguntar-nos si tots els problemes tenen un origen extern o escolar, possiblement notaríem molta millora si aconseguíssim entre tots mantenir-nos el respecte i la consideració. És només una reflexió, el debat està obert.

Núria Casanovas Borrell d’esquerra de Cubelles