Clàssiques interpretacions interessades

Fins i tot Adam Smith reservava a l’Estat les funcions de protegir a la societat de la violència, impartir justícia i el manteniment de certes institucions i obres públiques que repercutien en el benestar general. Així doncs, la “mà invisible” que equilibra oferta i demanda tan pregonada pels amants del “laissez faire”, no era tan autònoma com molts han volgut fer-nos pensar. Després d’unes onades privatitzadores sota l’empara de la creença que la lliure competència actua sempre en defensa del consumidor i tendeix a l’abaratiment de costos, vés per on diversos són els països que es plantegen l’adquisició d’accions d’aquells bancs que es veuran beneficiats per la injecció de diners públic al mercat bancari.

Potser el que no ens van acabar d’explicar és que l’equilibri del mercat demanda, a més de la competència, informació, i no qualsevol, sinó informació verídica. I aquí ens tenen, any rere any augmentant la feina del defensor del consumidor que, finalment, ha derivat en fer complir l’obligació, ja legislada, que totes les ofertes portin escrit el PVP, és a dir, el preu de venda al públic, concepte que inclou IVA, taxes o complements varis segons el sector.

Potser el que tampoc ens van acabar de dir és que el mercat té una tendència intrínseca a la creació d’oligopolis i monopolis. L’augment del propi benefici comporta un acaparament cada cop major de la demanda, i això vol dir unir esforços i tendir a dominar tot el mercat. Un cop aconseguida la fita, l’equilibri entre oferta i demanda queda pervertit ja que una de les principals característiques del lliure mercat és, precisament, l’existència de competidors.

Però, ai carai!, potser l’oblit més gran de tots va ser el no explicar-nos que la “mà invisible” també pot cometre errors i, donat el cas, qui gosaria negar l’ajuda a un manc? I aquí entra en joc el protagonisme de la classe mitjana, aquells qui pagaran un doble preu per la seva hipoteca, un d’oficial dependent d’un euríbor que puja o baixa segons la inflació demani, i un d’amagadís en forma d’impost revolucionari que els terroristes financers han acabat fent necessari per a poder mantenir un sistema capitalista que pateix una greu crisi d’inseguretat generada per mans físicament ben visibles. I tot plegat sense dret a queixa, que pitjor seria l’enderrocament del castell de naips o ensumar el llindar de la pobresa i no poder fer front als costos del moment.

Però no ens oblidem de la resta, que totes les pàgines escrites al respecte no ens impedeixin veure la base del castell, l’inflador de la bombolla. Fa menys d’un any el debat el protagonitzava l’escalada de preus dels cereals, ens parlaven de biocombustibles, d’afamats menjadors d’arròs xinesos i de collites damnificades per l’asfíxia de la terra i el canvi climàtic; més tard va venir la pujada del preu del petroli, en aquest cas el motiu era el desenvolupament global d’un planeta exigent d’energia barata i fàcilment transformable; i poc després, just quan el barril semblava frenar-se i fins i tot reduir-se, la pujada tenia el dòlar com a protagonista, recuperant-se de la seva debilitat davant d’un euro notablement fort. Molts granets de sorra, sí, però quantes raons per no parlar d’especulació.

Tota economia demana incentivar la iniciativa privada, cal inversió, i no només pública, per a que augmenti la competitivitat dels diferents sectors i pugui, així, afrontar els reptes futurs. No es pot asfixiar sobremanera aquells petits i mitjans empresaris que, també amb el seu esforç, ajuden a tirar endavant amb l’economia del país. Però hi ha una notable diferència entre fer moure els diners i especular. Acabem de passar per un període en que les empreses es valoraven més pel seu valor en borsa que pel que produïen, amb l’agreujant que a millor posició també era més senzilla l’obtenció de crèdits i capital per a fer la bombolla encara més gran. I ara ens hem adonat que aquesta economia especulativa potser no sempre guardava relació amb la tan poc valorada economia real.

Sens dubte, cal garantir els fons bancaris, entre ells també s’hi troben els estalvis del que amb el seu treball diari aconsegueixen tirar endavant; també sens dubte cal recuperar la confiança entre bancs facilitant així que tot aquest diner injectat al sistema pugui veure’s implementat per a incentivar la nostra frenada economia; però sobretot, i sense més demora, cal posar fre a la lliure circulació del capital especulatiu que, sense descans, busca víctimes febles sobre les que fonamentar el seu benefici.

Núria Casanovas Borrell d’esquerra de Cubelles