Alcaldes per la pau.

És un tema periòdicament repetit i fins i tot utilitzat per interessos diversos, però si l’alcalde d’Hiroshima, Takeshi Araki, el 24 de juny de 1982, en la 2ª Sessió Especial sobre Desarmament a la seu de Nova York de les Nacions Unides, va proposar dur a terme un programa d’aquestes característiques no va ser per un superficial afany de protagonisme sinó perquè les proves nuclears continuen produint-se arreu del món sense control real i, fins i tot, sense informació transparent al respecte.

Segons dades de l’actual mes de novembre (www.mayorsforpeace.org ), 2.468 municipis de 133 països i regions del món ja en formen part i es preveu que la xifra segueixi augmentant. Tots ells recolzen el programa “2020 Vision Campaign” amb l’objectiu que el 2020 puguem parlar de la destrucció física de totes les armes nuclears, coincidint amb el setanta-cinquè aniversari de l’explosió de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki el 2003. Certament és un objectiu optimista i gens senzill, però la manera d’aconseguir fites d’aquest tipus no és obviant-les, sinó publicitant-les i augmentant la pressió internacional per a que al món quedi palès que no per no tenir poder de decisió hem de renunciar a mostrar la nostra disconformitat.
Es calculen unes 1.054 proves nuclears realitzades pels Estats Units entre el 16 de juliol de 1945 i el 23 de setembre de 1992, i fins i tot hi ha qui hi troba certa relació amb tsunamis i grans catàstrofes succeïdes al món durant aquests anys (http://eliseobayo.blogia.com/2006/112302--a-quien-pertenece-la-tierra-.php ). Però això no és tot, durant aquets darrers anys hem vist com altres països han decidit apuntar-se a la carrera nuclear amb proves que, any rera any, van estenent les seves malignes conseqüències pel món; és el cas de països com França, Xina, Pakistan, Índia, Rússia o la República Popular Democràtica de Corea. Casos com els enfonsaments de submarins russos o altres menys coneguts com la pèrdua d’una arma nuclear sota el gel del nord de Groenlàndia per part dels Estats Units a causa d’un accident aeri el 1968 (dades facilitades i investigades per l’emissora britànica BBC: http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/international/newsid_7722000/7722559.stm ) ens assalten de tant en tant des del mitjans de comunicació per a recordar-nos que el perill atòmic no és quelcom remot enterrat amb el final de la Guerra Freda i del món bipolar sinó que segueix sent quelcom real que, amb informacions segades o inexistents, segueix malmetent aquest món que, entre tots, compartim. La situació és encara més criticable si tenim en compte que alguns d’aquests països són part dels 188 països signants del Tractat de No Proliferació d’Armes Nuclears que va entrar en vigor fa trenta-vuit anys amb l’objectiu principal d’eliminar progressivament els arsenals nuclears i prohibir-ne la fabricació de nous. S’ha de dir, però, que no tot és negatiu en aquesta carrera de despropòsits, Sud-àfrica el 1993 va fer pública la seva renúncia a seguir en aquesta carrera armamentística i, unilateralment, decidí desfer-se de totes les seves armes nuclears; no ha estat un exemple seguit per la resta de potències, però és la mostra que no tot és impossible.

Benvinguda sigui, doncs, aquesta adhesió per l’abolició de les armes nuclears i benvinguda sigui també l’adhesió d’altres municipis que, de ben segur, entraran a formar-ne part.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles