Itàlia, a propòsit de Martí Anglada

En efecte; el panorama polític sorgit després de les eleccions generals del passat mes d’abril, convocades pel President de la República un cop dissolt el govern de Romano Prodi, és esfereïdor: Silvio Berlusconi dirimirà a través d’un tercer mandat el futur de la península durant els propers cinc anys. A més del govern de la República i de la majoria a les dues cambres legislatives, la ultradreta berlusconiana controla les dues grans capitals de l’Estat Itàlia: Roma i Milà. Per la seva part, el Partit Democràtic liderat per Walter Veltroni i que des de l’octubre de 2007 aplega conjuntament bona part del ventall ideològic del centreesquerra, fracassà en el seu intent d’aportar aire fresc i un canvi de rumb de la política italiana. Sembla, però, a propòsit de les darreres manifestacions als carrers de Roma contra la política xenòfoba del nou govern de “Il Cavaliere” i la influència perenne de la màfia, que Veltroni ha aguantat l’embat i es consolidarà com a cap de l’oposició fent d’un possible bipartidisme la nova manera de fer de la política italiana.

Amb Silvio Berlusconi governant en coalició amb Umberto Bossi (Lega Norte) i Gianfranco Fini (Aliança Nacional) persistiran el despotisme, la pressió sobre jutges i periodistes, o l’enrevessat joc dels interessos privats i les responsabilitats públiques. “Il Cavaliere” té un sentit molt peculiar de la llibertat econòmica, defensada tan sols quan s’ajusta als seus interessos personals i empresarials. Silvio Berlusconi s’autodenomina un Selfmade Man que no oblida els seus orígens socials malgrat la seva fortuna, i s’expressa amb un llenguatge i unes formes planeres; paternalista i arrogant, creu ser el intèrpret i el defensor de la voluntat popular, sigui a través dels mítings o amb les seves aparicions televisives. En arribar a la cúspide política l’any 1994, Berlusconi desqualificà els seus adversaris assenyalant que es tractava de persones que havien viscut a costa de la política, sense demostrar mai si sabien fer una altra cosa; recalcà de bon inici que la seva aparició a l’escena política seria puntual i efímera: a dia d’avui, afronta, com dèiem, el seu tercer mandat. Davant les denúncies i trameses judicials, Berlusconi sempre s’ha pogut defensar, i mai no ha estat condemnat perquè els seus delictes han prescrit, o perquè ha aconseguit aprovar lleis que han permès deslliurar-se de la persecució judicial.

L’autor del llibre al•ludeix breument a la relativa joventut de l’Estat Itàlia, creat l’any 1870. Potser per aquesta raó s’ha assenyalat des d’alguns àmbits periodístics que la dinàmica sociològica que fa que Berlusconi guany eleccions pot tenir relació per un cert gust pel desgovern d’un país que no ha assimilat que és un Estat. A peu de carrer, el filòleg Umberto Eco observa les unitats militars, armades i vestides de camuflatge campant per les ciutats: com en els vells temps, afirma l’intel•lectual italià, l’exèrcit no només lluita a la frontera, sinó que també serveix de força policial: –Sento com si fos a dins de “Roma, Ciutat Oberta”, la pel•lícula de Roberto Rossellini, situada durant l’ocupació nazi el 1944–. L’exèrcit s’esdevé el pal de paller d’una política immigratòria totalment intransigent, que no permet que la pàtria entesa com un element patrimonial s’hagi de veure poblada per un col•lectiu instal•lat al territori sense permís de treball. Umberto Bossi, a tall d’exemple, ha justificat reiteradament la destrucció dels campaments gitanos a mans d’alguns manifestants aïrats que han fet fugir a centenars de famílies. Ens hauríem de remuntar a l’època feixista per trobar un període tan ignominiós com l’actual, on un govern populista i d’extrema dreta torna a estigmatitzar un grup humà. De vegades, fins i tot, aquestes ràtzies han estat estimulades per la Camorra o les màfies locals, amb evidents interessos especulatius immobiliaris.

Cent quaranta anys després de la seva fundació, l’Estat brilla per la seva absència en molts racons del sud de la península. Encara persisteixen, com si es tractés d’una imposició secular, les diferències de renda entre el Nord i el Sud i una inexistent política distributiva de la riquesa. Posem per cas l’exemple de la població napolitana i de la gestió dels residus que féu perillar la salubritat pública a inicis d’any, i encara avui: les ciutats del nord traslladen els seus residus urbans sense reciclar als abocadors il•legals gestionats per les màfies meridionals. El conflicte s’evidencià encara més quan la pròpia ciutat de Nàpols no trobava un lloc als seus voltants o a d’altres regions on tractar les escombraries. Aquesta problemàtica és síntesi i metàfora de la insolidaritat de les regions riques amb les pobres, de la connivència de la riquesa i el luxe del Nord amb la delinqüència i la immundícia del Sud, o d’una administració central dèbil i corrupta. A la Campània, tan sols nou dels noranta-dos municipis de la província no han estat mai intervinguts ni auditats judicialment: les empreses dels clans mafiosos compren terrenys poc abans que siguin declarats edificables i, poc després, s’ofereixen com a subcontractes per urbanitzar els terrenys de la seva propietat.

El pes i la influència dels diferents clans mafiosos encara es fa notar en tots els àmbits, públics i privats, de la vida quotidiana d’Itàlia. En els darrers trenta anys, ha deixat l’empremta de 3.600 morts, que són més que els provocats per ETA, l’IRA o les Brigades Roges. Durant les últimes setmanes, el nom de Roberto Saviano, l’autor de “Gomorra”, un relat periodístic que reconstrueix l’entramat social i financer de la Camorra Napolitana, ha aparegut a les primeres pàgines dels diaris perquè ha estat amenaçat de mort pel “Sistema”. Tres Premis Nobel de Literatura (Dario Fo, Günter Grass i Orhan Pamuk) han demanat que l’Estat faci tots els esforços per protegir el periodista italià i vèncer la Camorra. És un problema de Democràcia, asseguren: magre futur per a Saviano, quan la màfia també s’asseu al Congrés de la ma de Berlusconi...