OPINIÓ

No mos fareu catalans!

MIGUEL ANGEL GONZALEZ 08-02-2011 19:44 Lectures 2865

Arxivat a:

Arribats a aquest punt, cal subratllar l’important paper que aquest segell editorial està desenvolupant conjuntament amb altres editorials de referència en favor de la revitalització del panorama intel·lectual i acadèmic valencià vilipendiat per la política valenciana i abandonat a la seva dissort des de terres principatines, com si aquesta vertebració cultural que tant ens agrada reivindicar fos, de vegades, únicament superficial, segrestada pels convencionalismes.

Fou a partir d'aquesta darrera indagació sobre les característiques de la Segona Restauració Borbònica al País Valencià que l'obra presentada ens ha refermat en la convicció que, un cop més, aquest procés de canvi en el camí de la dictadura cap a la democràcia tutelada que gaudim no fou ni tan senzill ni tan modèlic. I encara menys al País Valencià, que a dia d'avui n'arrossega unes conseqüències cruels i qui sap si irreversibles. "No mos fareu catalans" és una crònica prou eloqüent de com la preeminència dramàtica de la política sobre la ciència ha erosionat el paisatge identitari i cultural al sud valencià i, encara que amb una intensitat variable, també a les Illes i a les terres de Ponent. D'aquesta manera, l'estudi acurat de Francesc Viadel no estalvia una interessant recerca bibliogràfica i a les hemeroteques per bastir un discurs centrat a detallar l'emergència del blaverisme, el corrent anticatalanista valencià, com un artefacte impulsat per la ultradreta política, mediàtica i sociològica per salvaguardar els seus privilegis i la quota de poder que havia heretat del franquisme envers una consciència nacional reconstruïda des de l’oposició al règim i des l’atalaia intel·lectual de referents com Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner.

És durant els últims anys de la dècada dels setanta quan s’inicia una doble violència perpetrada per persones i institucions lligades al franquisme. Es tracta d’una violència simbòlica, entestada a canviar la senyera, la llengua i la denominació oficial de País Valencià. I es tracta, igualment, d’una violència física, que crema llibres i rebenta actes culturals, que col·loca bombes a la finestra de la casa de Joan Fuster o a les mans de Sanchis Guarner pocs dies abans que morís d’un cobriment de cor. Amb total impunitat, sense cap resposta de tipus policial ni governativa. Sense aquest tipus d’aportacions intel·lectuals que han reflexionat sense estalviar detalls sobre les manipulacions i la virulència de l’extrema dreta valencianista, hom podria haver acotat el blaverisme com un moviment a voltes folklòric, faller, encaparrat en ofrenar glòries a Espanya sense deplorar un regionalisme ben entès, ordidor de teories surrealistes de falses monedes mossàrabs, grafies sobre pedres d’un valencià del segle onzè retocades els anys cinquanta o dubtosos professors universitaris que descobreixen colònies de musulmans valencianoparlants al Marroc o a Tunísia per tal de reconstruir una història mítica allunyada d’interpretacions i vinculacions pancatalanistes. La realitat, com afirmàvem anteriorment, ha estat força més crua i sinistra, protagonitzada per individus com Xavier Casp i Miquel Adlert, Manuel Broseta, Dolors Garcia Broch, Vicente González Lizondo, Maria Consuelo Reyna o Juan García Sentandreu. Tots ells guiats, com Francesc Viadel s’encarrega de documentar, per ambicions personals o crematístiques, fins i tot decididament fratricides. Tots ells, a la seva manera, han sembrat la llavor del País Valencià dels nostres dies, governat per Francisco Camps, on malviu una democràcia de molt baixa intensitat que malda per soscavar de manera implacable qualsevol conat de recuperació cultural o resposta ciutadana.

A través d’una desena de capítols Francesc Viadel detalla els antecedents històrics i ideològics de l’anticatalanisme al País Valencià, destacant-ne els episodis més significatius i els arguments dels protagonistes més notables d’una problemàtica que a hores d’ara, per a la nostra desgràcia, continua vigent i alimentada avui dia pel poder omnímode del Partit Popular i també, tot s’ha de dir!, a causa de les renúncies d’una esquerra tèbia i claudicant que ha estimat oportú callar abans que veure’s relacionada per la dreta amb tot allò que es relacioni amb Catalunya. Qüestió de noms, que n’hagués dit Joan Fuster. D’aquí que la reedició de “No mos fareu catalans” sigui una bona eina per desfer uns prejudicis que, com afirma Francesc Viadel, dificulten enormement el restabliment d’unes relacions de normalitat entre tots els territoris que conformen els Països Catalans.


L'ofici de demà

Miguel Angel Gonzalez

Miguel Angel Gonzalez

Bitàcola cultural i política: afermant el bastiment de la dissidència

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Entitats ecologistes i animalistes demanen a les administracions públiques que es limiti l'ús de la pirotècnia per l'afectació a la salut de persones i animals per contaminació acústica i també per contaminació de l'aire.

Creus que s'hauria de limitar l'ús de la pirotècnia?


No