Amb aixada catalana

Que les inversions que no vagin destinades a lluitar contra la crisi a curt termini passin a ser superficials i evitables és tan fals com que en un món globalitzat ja no importen les fronteres ni els Estats. Per més que m’hi esforci se’m fa impossible enumerar una institució internacional amb poder de decisió on els Estats no hi tinguin influència i on les altres realitats nacionals sense fronteres formals aconsegueixin ser escoltades.

Dit això, entenc que l’obertura d’ambaixades catalanes al món pot ser vista com una amenaça per a alguns que voldrien difuminar-nos en un país que ells massa reiteradament autodefineixen plural (a hores d’ara ja no sé si per reafirmació o per aconseguir un autoconvenciment que els fets moltes vegades fan grinyolar), però no comparteixo que sigui una despesa inútil. Cal lluitar per a superar la crisi i per a que aquesta no s’endugui drets socials que tant ens han costat d’obtenir i mantenir, però també cal pensar en l’endemà, en la ubicació que volem ocupar quan torni la bonança; l’economia és cíclica però no ens pot trobar parats sempre al mateix lloc.

Estem patint una crisi fruit de la globalització, de la interconnectivitat de totes les economies, però veiem també com els que decideixen les mesures a implementar són els Estats, i no ho fan de manera altruista, sinó vetllant pels seus interessos. Catalunya no disposa d’Estat, no disposa de vot, però ni tan sols disposa de veu. Els interessos catalans són canalitzats per uns representants espanyols que evidentment volen un motor català que impulsi, però que alhora no faci soroll; que obeeixi, però en silenci. Potser pecaré d’incrèdula, o fins i tot d’ingènua, però com puc esperar que els interessos de Catalunya estiguin representats per un Estat que eludeix repetidament el compliment d’una norma estatutària que ja forma part del marc jurídic estatal? Com he de creure que la posició geogràfica estratègica de Catalunya es farà valer per part d’un Estat que manté una força altament centralitzadora en temes infrastructurals? Com hem pot semblar realista pensar que el meu idioma i cultura no es veuran menystinguts per un Estat que utilitza els trets característics catalans com una arma electoralista?

Ho hem vist amb la proclamació de Barcelona com a seu del secretariat permanent de la Unió pel Mediterrani: la diplomàcia recull fruits quan se li permet combinar feina amb constància. Però per a poder treballar cal ser-hi, Catalunya hi ha de ser. Quan la crisi vagi quedant enrera, el món seguirà sent el que és, i en futurs períodes de bonança no ens podem permetre el luxe que segueixin sent els demés els que parlin en el nostre nom, els que prioritzin per nosaltres i els que decideixin sense tenir-nos en consideració (o tenint-nos tan presents que prefereixen limitar-nos, pel que pugui ser…). No només importa superar la crisi, també tenir un lloc al món, i això, ens agradi o no, passa per tenir fronteres; si això encara no és possible, com podem resignar-nos a prescindir d’una via pròpia d’expressió al món exterior?