Analitzant Bolonya

És, doncs, no només desitjable sinó fins i tot necessari la unificació dels diferents sistemes universitaris europeus.

Això sí, és un pla ambiciós on a la millora de resultats els ha de precedir un paper més actiu per part dels alumnes, però també dels professors. Uns i altres interactuaran de manera més contínua gràcies a les tutories i això hauria de permetre una revalorització del treball personal de l’alumne. Quin alumne universitari pot no estar-hi d’acord? Potser el més interessant seria conèixer si tots els professors estan preparats per a assumir aquest canvi de model.

L’altra característica de canvi és l’estructuració de les carreres universitàries en dos cicles: un primer que permeti a l’alumne incorporar-se al món del treball amb un títol a la butxaca passats els primers quatre anys i un segon cicle d’un any on s’obté el títol de màster (el que anteriorment eren les llicenciatures) que hauria de permetre a l’estudiant poder accedir a feines d’un nivell més elevat. Tots sabem que en els nostres dies no n’hi ha prou amb adjuntar títols al currículum sinó que l’experiència és també una variable que dignifica l’expedient, de manera que la possibilitat de començar a exercir abans de l’obtenció del títol final em sembla una bona mesura.

Però, ai l’as! Si les reformes a dur a terme són tan lògiques, quin és el problema que ha mantingut facultats ocupades i universitaris en peu de guerra? Hi ha hagut acusacions de privatització de la universitat pública, de posar aquesta en mans de les grans empreses que acabaran dirigint quines carreres han d’oferir-se i quines no, i tants i tants altres arguments que, personalment (i confesso haver escoltat les diferents parts en conflicte), no he trobat del tot ben argumentats. Tal i com ha defensat repetidament el Conseller Huguet, la universitat és el pas previ al món laboral, cal que tots dos estiguin en contacte per a que els que per ella passin puguin veure’s valorats en el món laboral. Hauríem ja d’estar cansats de veure la desmotivació generada per l’experiència de tants i tants titulats que no només no aconsegueixen feines adients als seus estudis sinó que, a més, la seva inversió es veu retornada amb remuneracions inferiors que d’altres no titulats. En sentit contrari, el Pla ha de servir també per a que les necessitats de professionals existents en cada moment al món laboral (tan privat com públic) puguin ser satisfetes per part de la universitat. És clar que la universitat pública ha de seguir sent-ho, però no podem concebre-la com quelcom aïllat de la nostra realitat, no és bo per la nostra economia però tampoc per als nostres estudiants.

No estarem, doncs, davant un problema algorítmic? Sabent que el resultat total és cinc, és indiferent que la manera d’arribar a similar resultat sigui mitjançant una suma de tres més dos o de quatre més un? M’explico. Si bé parlàvem de dos cicles acadèmics dins la carrera universitària: un grau de quatre anys i un màster d’un any, per què els cicles espanyols han de ser diferents als europeus: tres anys de grau i dos de màster? No els converteix aquesta mesura en menys comparables tot i compartir un mateix espai universitari europeu? Sí, sé que no ens hauria de sorprendre excessivament, fa temps que ens han convençut de l’Spain is diferent, però per quins set sous hem d’innovar fórmules diferencials en quelcom que només demana integració? Per què un francès podrà exercir com a graduat després de tres anys d’estudi mentre que un català haurà de necessitar-ne quatre per a obtenir el mateix reconeixement? Ara hi haurà qui dirà que, com sempre en el nostre poc original discurs, tots els nostres problemes vénen de fora, que els catalans no fem res malament. Potser sí que peco de poc original, i tan de bo pogués queixar-me del tripartit de la Generalitat en assumptes com aquest, seria una clara mostra de la nostra menor dependència, però no és així, lamento haver de dir que el govern espanyol s’ha reservat les competències en aquesta matèria, de manera que els universitaris catalans hauran de complir amb el 4+1 tot i que la major part dels seus representants van defensar el model 3+2 en el debat previ.

Educació, salut i justícia són els pilars bàsics del nostre Estat del Benestar. No es tracta de la dicotomia clàssica entre dretes i esquerres, actualment se’m fa difícil creure que algú posi en dubte que és important gaudir d’una població formada apte pels nous reptes i per una ràpida adaptació als canvis que aniran transformant (com ha passat sempre) la nostra societat. És bàsic també que tots aquests individus puguin disposar de les mesures necessàries per a viure de manera autònoma, sense limitacions que els dificultin la seva pròpia prosperitat, és a dir, amb salut. I és fonamental que tot plegat pugui funcionar sota unes garanties que premiïn la feina ben feta controlant aquells qui prefereixen saltar-se el sistema jurídic democràticament establert. Però, és clar, cap d’aquestes esferes és de gestió senzilla. Tots tres són els nostres pilars més costosos, però, a més, demanden polítiques serioses, conscients i aplicades amb determinació.
El que hom es pregunta és si serà possible establir un model que realment ens permeti ser comparables amb els nostres veïns (no només en el còmput final), encara que suposi encarar-se a canvis en profunditat dins la nostra estructura i realitat universitària, assumint el repte que suposa la implementació de Bolonya en quant al dia a dia de les classes i al nou tractament de les matèries. I, evidentment i com a conseqüència, hom també es pregunta si tindrem el finançament necessari per a que Bolonya pugui esdevenir quelcom real i útil, i no un altre projecte amb una aplicació inacabada que segueixi mantenint el desajust entre universitat i món laboral que tants universitaris i empresaris lamenten, o que acabi donant raó a aquells qui actualment veuen en aquesta nova fórmula una manera d’introduir la privatització universitària que, personalment, em costa copsar de forma tan nítida. No n’hi ha prou amb dir que els estudiants es queixen per sistema o per joventut, que ni tan sols s’han llegit el Pla o que no tenen voluntat d’assumir cap millora que impliqui canvi; i no n’hi ha prou perquè no és sempre cert.
Per a qui li interessi ampliar l’anàlisi de tot plegat, recomano la lectura de la reflexió del dilluns, 15 de desembre de 2008, “Bolonya” d’en Josep Maria Terricabras al seu Weblog: www.terricabras-filosofia.cat .

A títol de conclusió, només unes dades: el 2005 la despesa per estudiant universitari de l’Estat espanyol va ser de 10.089 $, la mitjana dels països de l’OCDE era d’uns 15.559 $; mentre que a Europa la mitjana d’inversió a la universitat és de l’1.7% del PIB, a Espanya és de l’1.2%; Catalunya té el 12.56 % dels estudiants de les universitats públiques de tot l’Estat, i rep el 8.99 % de les beques gestionades pel Govern espanyol. Cal tenir ben clar que la privatització de la universitat pública no ens vindrà pas tant pels models aplicats com per un funcionament deficient o escàs de les beques que, en aquest cas sí que englobo els dos nivells de govern, ha de ser un servei a disposició de la formació, i no a caprici de les crisis o de moments econòmics puntuals.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles