Dies de ressaca

Afortunadament, la meva relació personal amb el temporal de vent d’aquests dies ha estat cordial i de respecte mutu. Com tants i tants altres soferts catalans he optat per una reclusió domèstica forçosa a una més que confortable temperatura de trenta-nou graus juntament amb algunes llargues sessions de sauna autocorporal ideal per eliminar toxines i algun quilet de més d’aquells que s’enganxen per Nadal i no ens abandonen fins l’arribada de la calor; la grip, vaja. Però hi ha hagut qui no ha tingut tanta sort: zones sense subministrament elèctric, arbres caiguts, edificacions destrossades i hem de lamentar, fins i tot, set víctimes humanes com les dels quatre nens de Sant Boi de Llobregat.

Arrel de tot plegat hem pogut sentir veus molt crítiques amb les mesures adoptades pel govern català. Com que la prevenció a posteriori és tan gratuïta com inútil, cal tenir en compte que estem parlant de condicions atmosfèriques extremes – on garantir el risc zero és impossible, si és que és possible en algun cas - i sense precedents al nostre país. Hi ha qui es queixa de no haver tingut suficient informació, tot i que els informatius i programes de tv3 del divendres no van parar d’advertir-ho i les previsions meteorològiques poden escoltar-se també per radio o fins i tot veure’s per internet; només espero que no siguin els mateixos que quan els mass media adverteixen del perill d’un cap de setmana amb neu o tempestes els acusen d’alarmistes i de damnificar l’economia del país. I és que tenim dret a la informació, però també hem de saber escoltar-la. Això sí, el col•lapse del 112 i la dificultat de coordinació que això va comportar sí que ens hauria de servir per a millorar la nostra capacitat de resposta a aquestes situacions.
D’altra banda, també m’agradaria sentir (i sobretot haver sentit) les mateixes crítiques ferotges per les penoses condicions de la justícia a casa nostra. Però és clar, aquí rebem tots, que la falta de voluntat per a aconseguir un Poder Judicial àgil, racional i, per tant, just, és patrimoni de tots els partits polítics. Un reportatge del “30 minuts” (http://www.tv3.cat/ptv3/tv3TotsVideos.jsp?idint=120086514 ) ens va evidenciar el que molts ja intuíem: que els jutjats de Vilanova són uns dels que es troben més saturats. El que els hi va faltar dir al documental, però, és que la nova ubicació dels jutjats de Vilanova és de finals del 2007; que no fa pas tant que anar a firmar un divorci o una denúncia de morositat era un lamentable espectacle d’instal•lacions obsoletes, sobrecarregades i insuficients amb l’agreujant que si la comunicació entre diferents plantes de l’edifici judicial ja és dificultosa, abans devia ser totalment nul•la si tenim en compte que cada jutjat es localitzava en un carrer diferent.

El divuit de febrer sembla que els jutges exerciran el seu dret a vaga. Just tres anys després d’aquella manifestació “Pel dret de decidir”, seran els representants de la justícia els que exigiran el seu dret de decidir en condicions, que està molt bé això de demanar responsabilitats als jutges que s’equivoquen, però no és menys important que puguin disposar dels mitjans òptims per a exercir plenament aquestes responsabilitats. I no parlem de sous (que tampoc ens hauria d’escandalitzar) sinó de recursos humans i materials que ens permeti deixar de ser usuaris d’una justícia que, per lenta, deixa de ser justa i garant dels nostres drets fonamentals. No podem esperar que amb ràtios com l’espanyola de deu jutges per cada cent mil habitants, la meitat del que seria òptim, la justícia hagi de ser efectiva i eficient. Ni tindrem una democràcia plenament garantida si el Tercer Poder, aquell que fa de contrapunt als totpoderosos Executiu i Legislatiu, no disposa dels mitjans per a fer-la efectiva.

Molts volen veure en Obama la gran esperança, i no seré jo qui ho rebati, però no serà ell qui ens apuntalarà els nostres grinyolants fonaments. Tampoc la crisi facilita la inversió, tot i que cap govern ha aprofitat la bonança per a buscar-hi solucions. Però vaja, sempre ens quedarà Bruce i el seu “Working on a dream”, que tampoc és cap solució, però almenys dóna peu a l’optimisme.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles