Quan les matemàtiques fallen…

Ho havia de reconèixer, en un primer moment van aconseguir sorprendre’l. Ell que era usuari del transport públic des de la seva etapa d’estudiant havia vist durant anys d’utilitzar el tren com els retards li complicaven arribar a l’hora, com la pluja increïblement no li havia pogut resultar mai indiferent, com l’elevat volum de la música no li permetia concentrar-se sense auriculars, com l’arrodoniment de l’euro (tan castigat en els serveis privats) l’afectà diversos anys seguits – o potser és que l’IPC del transport es regeix per alguns paràmetres no ordinaris -, com el terra cedia sota les vies en uns mal anomenats esvorancs que eren vertaders forats negres d’impotència, indefensió i desprotecció pels usuaris… Però tot i així, el fet d’haver d’esquivar unes taules de cafè distribuïdes per l’estació amb la intenció de comprar un bitllet amb un recàrrec que triplica l’IPC que, alhora, li seria “servit” per una amable senyoreta que compartia caixa enregistradora per cobrar bitllets amb màquina de cafè i estant de bosses de patates xips, li provocà un espontani somriure malèfic barreja de sorpresa i presa de pèl. Paciència, recordà que Adif havia promès millores.

Tot plegat en un dia en el que, finalment, els moments d’espera a un tren que no arribava foren inútils perquè acabà per optar pel transport privat, no fos cas que un tren incendiat fos el que fes perillar la seva titil•lant feina. Després d’un ERO i d’una dura negociació amb resultat de contenció salarial, es sentia un afortunat per haver pogut mantenir el seu lloc de treball, i no estava disposat a arriscar-se per un nou imprevist trenístic. Ja amb les mans al volant pensava que no havia de ser tan pesat això de conduir cada dia fins a la feina, si més no, un tenia la sensació de dependre d’un mateix i de dominar la seva agenda, i quelcom tan bàsic li atorgava una normalitat a la que potser sí que estaria bé acostumar-s’hi. Anava fent-se’n la idea quan el cartell de l’autopista el va fer aterrar: cinc euros amb trenta cèntims, de nou un IPC tan desproporcionat com el concepte d’autopista per una via de noranta, vuitanta, seixanta, quaranta, ara una estoneta a cent?, quilòmetres/hora.

Sorpresa rere sorpresa, arribat a casa tot semblà encaixar. El carter li havia fet arribar la factura trimestral de l’aigua. Li hauria agradat ser un dels que van disposar de crèdit bancari gairebé indefinit en època de bonança, però tampoc la cara amable del cicle econòmic afecta a tots per igual; així que, per a poder disposar d’un sostre on dissenyar la seva vida amb independència, s’hipotecà per a l’adquisició d’un pis de segona mà, força ampli i en bona zona però, això sí, amb unes quantes dècades d’història. El fet de viure a la planta superior li provocava certs inconvenients periòdics per la ubicació dels dipòsits d’aigua que subministraven el servei a cadascun dels veïns de la finca, alhora que li fou necessària la col•locació d’una petita bomba que n’augmentés la pressió del servei per a que tots els electrodomèstics poguessin funcionar sense cap trasbals. En diverses Assemblees de veïns havia sortit el tema de la modificació de la instal•lació, del canvi d’aforaments i dipòsits per comptadors, però no era quelcom senzill, l’edifici no estava preparat per a la col•locació d’una cisterna de grans dimensions, un calderí i unes bombes d’impulsió de l’aigua – a ser possible amb un quadre d’alternància - que, junt amb la bateria de comptadors, ocupava un espai gens despreciable. Ara recordava, amb la factura del primer trimestre de 2009 a les mans – el trimestre de la contenció – la cara de sorpresa dels seus companys de feina que no aconseguien entendre per què era necessària tanta performance per a que l’aixeta ragés aigua. De fet, ja li deia la seva mare que Cubelles era el paradís dels lampistes. Doncs bé, tot plegat se li va venir a la ment al descobrir que el mateix subministrament d’aigua – una aigua que, per si fos poc, tampoc pot ser consumida – que anys abans ja considerava ben remunerat – ningú tenia en compte el consum ordinari i obligatori de garrafes – ara, amb un esforç de contenció i reducció de despeses per a les famílies, augmentaria el seu preu al voltant d’un vint per cent (sí, sí, de nou l’IPC).

Només hi havia un argument vàlid per a explicar tot això: formava part del col•lectiu anomenat conillet d’índies que, pel bé del sistema i del benestar global, havia d’anar superant les proves que les grans companyies i governs centralitzats (que tenen molt ben estudiada la distribució del seu electorat) anaven ideant.

No seré jo qui negui la major: puc estar fàcilment d’acord amb que el sistema de comptadors és el més recomanable pel subministrament d’aigua. Fins i tot puc arribar a entendre que la velocitat variable ajudi a evitar embussos quilomètrics que, d’altra banda, també s’evitarien amb un transport públic útil en el que poder confiar. Però permetin-me posar en dubte que l’augment arbitrari de tarifes sigui la millor manera de responsabilitzar, o potser hauria de dir penalitzar, als usuaris de l’elevat cost d’uns serveis bàsics que no gestiona i que, massa repetidament, hem vist com no s’han pres prou seriosament.

Després de complir amb l’eslògan “Cubelles tot un món” quedant-se al marge de la connexió amb l’Ebre i el Ter-Llobregat, l’any 2000 començaren les gestions per a solucionar part del problema. Alguns optimistes diran que així ens hem estalviat els problemes de sequera; altres rebatiran dient que aquests problemes ja haurien d’haver-se previst temps abans. Sigui com sigui, només fa uns mesos que ens emmirallàvem amb les dotze campanades psicodèliques en un edifici d’avantguarda amb forma de supositori que a molts ens provoca un terrible desig d’obrir l’aixeta i veure córrer l’aigua, a veure si aconseguim gastar més del que ens cobren –missió en ocasions impossible -. També a Cubelles vam col•laborar en l’estalvi d’aigua quan va ser necessari. De fet, hi ha molta segona residència que en gasta ben poca d’aigua, amb sequera o sense. Però que no oblidin que no fou un gest egoista sinó purament solidari: tot i tenir les aixetes a mig gas, el mínim facturable continuava sent el de sempre.

També la “crisi” dels transports ens ha servit satisfactòriament per a veure com els nostres polítics municipals són capaços d’arribar a consensos unànimes en temes tan rellevants (quelcom tan generalment escàs en aquests temps que corren). Al Ple municipal del mes de gener vam poder ser testimonis de l’aprovació per unanimitat d’una moció en defensa dels soferts usuaris que si bé no és la solució al problema – sense competències poc es pot solucionar – sí és una mesura de pressió necessària i una aposta clara pel transport públic per part dels nostres representants municipals, per si a algú li quedava algun dubte.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles