Ocupacions indegudes

Un d’aquells alts executius vestit i encorbatat de dia, ja amb l’esportiu xandall d’estar pel poble, còmode però massa indiscret pel que fa a les corbes de la felicitat, va aprofitar el moment de descans per a deixar el seu cotxe de més de cinc metres – ideal per a moure’s pel municipi - davant el quiosc on, probablement, encara li guardaven el diari del dia. Poc li va importar que no hi hagués llocs lliures per aparcar al carrer o que el fet d’anar amb cotxe no invalidi els drets dels que opten per caminar (encara que vesteixin texans o sabates de taló alt): allà on hi ha un pas de vianants hi ha espai per a dos minuts, o tres, o el que faci falta, que no tot es pot preveure.

A la tornada del seu momentani viatge fugaç un policia l’esperava carpeta i bolígraf en mà. “Només he anat un minut a buscar el diari…. era aquí mateix!”. Me l’imagino arribant a casa, malparlant de la celeritat dels agents en assumptes tan poc importants com aquell.

L’endemà, fent cua al forn, l’escena es repetia en un carrer amb línia groga, de prohibit aparcar. Diferent protagonista amb una urgència també diferent, anar a la farmàcia, però amb el mateix reclam: no haver de complir la llei. Al cap de dos dies va ser a la porta de l’escola on el propietari de l’habitatge del davant – amb el gual degudament al dia - va haver de perdre els estreps assegut al seu volant pitant per a poder sortir de casa seva tot demanant disculpes a una de les mares per haver decidit marxar just a l’hora de començar la jornada escolar. I encara hi haurà qui es queixarà de falta d’aparcament! És admirable com hi ha qui sempre aconsegueix defugir aquest tipus de problemes alhora que fa més amenes les seves converses queixant-se de com les diferents lleis i normes ens fan cada cop menys lliures. Si és que n’hi ha per llogar-hi cadires…

Ahir, però, des de l’àncora de la caixa estant, la que fa cantonada i disposa d’unes vistes privilegiades de la plaça d’aparcament reservada per a minusvàlids al carrer Àngel Guimerà, vaig poder comprovar com aquests minúsculs i insignificants minuts d’emergència es convertien en llargues hores quan es concentren en el mateix lloc en moments similars. Així, si per un minusvàlid no és prou difícil entendre com la seva jornada quotidiana pot arribar a complicar-se per no haver-se previst la seva existència en alguns espais privats i fins i tot públics, ha d’acceptar, també, que altres individus perfectament vàlids ocupin els seus espais reservats per motius d’emergència com no poder aparcar tres carrers més enllà i perdre, d’aquesta manera tan estúpida i innecessària, set minuts més del seu valuós temps. La Maria aprofità aquella hora que havia obtingut de descans per escapar-se a comprar el pa i la pomada que li havia receptat el metge. Arribada a la plaça d’aparcament, i conscient que els quatre intermitents del cotxe que l’ocupava no podien indicar més que un “disculpeu les molèsties, aquest no és el meu lloc però ara torno”, va decidir arrambar-se als contenidors i esperar. Efectivament, el noi aparegué minuts després aixecant el braç a manera de disculpa i amb el pas accelerat. Enganxada al parabrises el sorprengué una multa a la que respongué amb una ganyota de despreci, el mateix que a ella li demostrava tenint-la allà, malgastant el seu temps per a poder aprofitar el propi. De fet, res al que ella no hi estès ja acostumada.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles