De vacances per platges verges

Hi ha qui encara avui es pregunta a què és deguda tanta desmotivació electoral i tanta desconfiança en els càrrecs públics. Potser el que hauríem de preguntar-nos és com és possible que encara hi hagi qui estigui disposat a oferir els seus serveis sense buscar interessos no legítims i abusius – ara molts respondran amb un somriure maliciós, descregut, però tampoc pot generalitzar-se en aquest sector.

I entre totes aquestes, i per si fos poc, ens trobem amb casos tan absurds com el de la Diputació de Girona que, considerant que la Costa Brava no és autosuficient per a resultar atractiva, pren prestada la imatge d’una idíl•lica platja de les Bahames per atraure turisme internacional. L’important no és la imatge, diuen, sinó el que simbolitza (una tia bona en una sorra esmunyedissa i tranquil•la – suposo… amb perdó). Entenc que algú amb un cert nivell adquisitiu prefereixi un mes a unes Bahames llunyanes i kitsch abans que unes vacances massa ordinàries a una Costa Brava més massificada, però, és clar, pretendre que de la resta de mortals ingenus i ignorants, ningú s’adonarà que intenten donar-nos gat per llebre, ja em sembla indefensable. Si a més a més grates una mica i descobreixes que el President d’aquesta Diputació va celebrar el seu nomenament al càrrec amb un augment de sou considerable, la notícia en principi decepcionant passa a ser altament emprenyadora i, el pitjor de tot, massa desmotivadora.

Afins a les meves idees i al partit on, per convenciment, milito, em replicaran que la mateixa contundència la podria tenir amb altres partits que ens són contraris i també tenen moltes explicacions per donar. Segurament tenen raó, però no són ells els que m’afecten sinó aquells que representen les mateixes sigles per les que em mobilitzo. Finalment ERC ha apostat per madurar i tirar endavant propostes tan vàlides com les que afecten a la formació. Finalment, també, membres prou capacitats i amb gran lideratge – tan important i alhora tan escàs en els nostres dies -, han aconseguit impulsar un corrent de canvi que, més que ser el que alguns definirien com un mal cancerígen, pot arribar a esdevenir el moviment regenerador que molts creiem necessari. Però no per això hem de romandre muts davant el que creiem intolerable.
La resposta de bona part de la població davant situacions com les aquí contades és la no participació electoral. És aquest el laissez-faire no econòmic sinó electoral que, contràriament al que molts dels nostres polítics tan lamenten un cop passats els comicis, resulta beneficiós a uns estrategues de partit que a mesura que descendeix la població disposada a exercir el seu dret a vot, també veuen descendir la depuració de responsabilitats: quan tan sols votin els que els mantenen en els càrrecs, no hauran de preocupar-se de lluitar pel vot dels més crítics, doncs serà inexistent.

Així doncs, tot i la insistència que tenen alguns en desmotivar-nos i, sobretot, desmobilitzar-nos, seguirem treballant per una millora del tan manipulat sistema de partits que ens permeti sentir-nos més còmodes fent el que ens agrada. I si algú se sent dolgut o necessita fer-nos veure que el nostre camí no és el correcte, aquí som per escoltar alternatives sempre amb afany d’aprendre. Això sí, tenim clar que no només és necessari fer bé la feina i saber gestionar adequadament temps, personal i recursos; quan parlem de dirigir Catalunya cal també fixar-se uns objectius i tenir clares el que alguns anomenen les línies vermelles – que sorprenentment en ocasions poden flexibilitzar-se fins a dissoldre’s -, possibilitant una resposta clara i ferma a la incòmode pregunta quo vadis esquerra? I és que ja ho diuen que si no saps on vas, cap vent t’és favorable.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles