De la sensibilitat abstracta a la realitat numèrica

En Martí era pagès. Cuidava les seves terres amb estima per a obtenir-ne el millor rendiment, però no sempre era senzill. Era el segon de cinc germans; els pares ja eren massa grans per a seguir dedicant-se a la terra i els altres quatre germans van optar per tirar endavant amb altres feines, segons deien, independents de l’atzarosa meteorologia i menys carregoses. Aquesta opció personal els havia dut a viure fora de la casa familiar, heretada generació rere generació, tot i que molt sovint venien a visitar-los i a compartir alguna tarda de conversa i records que als pares els omplia de felicitat.

Els anys anaren passant entre pluges i calamarsades. No es podia queixar de les collites obtingudes i el seu caràcter auster li permetia viure tranquil i amb les necessitats cobertes. Però, tal com no hi ha mal que cent anys duri, tampoc la bonança és infinita, de manera que en una de les tardes esmentades es va destapar la caixa dels trons. Un cop els pares van ser al llit el Martí va poder escoltar com els seus germans, un a un, li narraven les dificultats de la conjuntura econòmica present: expedients de regulació d’ocupació, marcat descens del consum, dificultats de crèdits, pagaments indemorables i deutes de complicat retorn. Finalment un d’ells donà el pas endavant: necessitava ajuda. Els altres ràpidament s’hi sumaren: era obvi que el Martí era l’únic que es trobava en condicions d’oferir aquesta ajuda, però fou incapaç d’oferir una resposta a la proposta, massa inesperada i difícil de concretar en dos minuts tot i que l’anomenaven urgent. Els seus germans no acabaren d’entendre-ho, com podia explicar tanta indecisió davant quelcom tan evident?

L’endemà, després d’una nit de donar-hi voltes, en Martí creia haver trobat una bona solució. No podia oferir feina ni pagar jornals, la conjuntura econòmica era la mateixa per tots, però sí estava disposat a facilitar-los els rendiments de les seves terres que poguessin necessitar. Si aconseguir uns quilos més de bròquil li suposava més feina de la suportable, aquelles tardes eren una bona ocasió per a col•laborar. Na Sara no ho veia gaire clar. No es tractava de parlar de bròquils, cols o pastanagues (que li resultaven avorrits i poc atractius) sinó de sensibilitat, de solidaritzar-se amb els que pitjor ho passaven. Similar discurs va contestar la Teresa, que tan sols deia demanar-li un sí o un no, estava amb ells o era un insensible. En Gerard sempre havia estat un dels més moderats. Havia esperat algun altre tipus de resposta, allò dels bròquils i d’acceptar que les tardes de descans podrien convertir-se en jornades de rastell a la mà no li resultava d’allò més agradable, però estava segur que en podrien seguir parlant.

En Martí sentia empal•lidir davant aquests arguments. Era la sensibilitat quantificable? Eren els bròquils insensibles? O potser aquesta ajuda tan sol•licitada no era més que sotmetre’s a argumentacions esbiaixades, inconcretables i difuses? “No entenc les vostres propostes, no entenc com preteneu que us ajudi; us parlo del que us puc oferir i em contesteu que no us interessen les verdures, us explico que cal concretar l’ajuda per a poder planificar-la i em dieu que no es tracta de concrecions sinó de dir sí o no a quelcom tan difús anomenat sensibilitat. No em deixeu més recurs que dir-vos que sí i no fer res en conseqüència, potser així acabaríem tots contents.” El darrer en parlar fou el Tomeu i, tot i ser el germà amb qui menys trets compartia, la seva intervenció fou una injecció d’esperança en una conversa que prenia camins tan inexplicablement surrealistes. Ell sí compartia el desig de concreció, ell sí era conscient que una conversa sobre conjuntures econòmiques i solucions a un dia a dia complicat havia de consistir en xifres, càlculs, bròquils, rastells i recursos i rendiments necessaris per a cobrir les propostes. De fet, es comprometia en ajudar-lo a realitzar aquests càlculs, a redissenyar l’estratègia i a poder establir un diàleg on, oblidant-nos de grans idees abstractes, hi hagués quelcom real a debatre. En Martí en seguida li acceptà l’oferta, en espera que realment es dugués a la pràctica. Per fi algú d’ells quatre havia tingut la voluntat de parlar seriosament del tema i treure’n l’entrellat.
Al Ple municipal de Cubelles del mes de febrer no es parlà de bròquils ni de pastanagues, sinó d’impostos – quelcom lleugerament més desagradable. No és a mi a qui li correspon defensar les postures dels regidors socialistes, tal i com va exposar ERC en el Ple, hi ha moltes maneres de ser sensible a la conjuntura econòmica actual i, per part de les regidories que ens pertoquen, així actuem de manera ordinària. Tot i així, sí he de dir que, així com em va quedar ben clar que hi ha diversos impostos – els que més graven a les famílies de Cubelles – que no s’incrementen ni un 1.6 % (IPC) ni gens, no vaig acabar d’entendre com va calcular l’oposició l’increment mitjà del 4.15% del que tant parlaven basant-se en unes declaracions del ple de l’octubre passat que han acabat sent modificades pel mateix motiu que ells defensen. De fet, si bé el govern ha d’admetre l’augment superior a l’IPC de l’impost sobre els vehicles, les llicències urbanístiques i la taxa de recollida de residus – que no va negar -, la mitjana no concorda al contrarestar-ho amb la inamovibilitat de l’Impost de Béns Immobles, l’Impost d’Activitats Econòmiques, l’ocupació de la via pública i l’Impost de Construccions, Instal•lacions i Obres.

Tampoc és a mi a qui correspon aplaudir el Partit Popular (el Tomeu de la nostra història), però crec de justícia reconèixer que fou el que millor respongué a la controvèrsia. No entenc les postures de les esmentades Sara i Teresa (ICV i EC-FIC) que repliquen arguments econòmics – parlem de pressupostos, d’ingressos i pagaments, d’equilibri pressupostari, de dos i dos són quatre, en definitiva - amb arguments com: “Deixem els números. La gent amb els números es perd. Cal tenir sensibilitat amb els ciutadans i el moment econòmic actual.” Els pressupostos no es quadren amb grans conceptes sinó amb mesures concretes i aquestes són les que el Partit Popular, encertadament al meu veure, van prometre. Això sí, ara els cal complir el proposat i voler de debò arribar a un consens real i sense interpretacions malintencionades com la d’acusar el govern català de prohibicions establertes en normatives europees (que tampoc puc dir que aconsegueixin sorprendre’m).

No n’hi ha prou amb grans discursos per a gestionar una realitat tossuda que no es mostra amb grans frases abstractes sinó amb números pràctics. Tampoc amb alçar el to de veu per a tenir raó i demostrar la certesa dels arguments. Ja n’hi ha prou de picar l’ullet als espectadors dels plens amb frases maques i dolces de sentir, quan es tracta d’impulsar el municipi cal aplicar mesures concretes.

Dit això, i reproduint la frase del que a molts agrada anomenar el meu regidor – així d’egoista em deuen veure - “estem contents” que el PP també disposi de discursos constructius en el seu repertori, però sobretot ens sentim satisfets – i no puc estar-me de manifestar-ho - de poder dir que, el passat setze de febrer, Cubelles va donar un important pas endavant aprovant de manera unànime la moció sobre la realització d’una auditoria econòmica externa que pugui aclarir no tan sols la desaparició inesperada d’ERC en anteriors governs sinó també la situació econòmica i de gestió que tants anys de Recaptació Municipal en mans d’una empresa privada ha provocat. Però no vull estendre’m més, és un tema prou important per ERC com per parlar-ne en exclusivitat en articles posteriors i evidentment, tal i com ERC va deixar ben palès al Ple, per començar aquí un nou camí que desconeixem on acabarà, però de ben segur no deixarem a mitges.

Núria Casanovas Borrell per Esquerra Republicana de Catalunya