Misèries d’un historiador a l’ambaixada d’Espanya

Actualment estic realitzant un treball de recerca sobre el moviment obrer a l’Alt Penedès. Fa uns mesos vaig sol•licitar a través d’una instància una autorització a la Delegació de Govern de Barcelona amb l’objectiu d’accedir a l’arxiu de l’administració de l’Estat i cercar documentació oficial i policial vinculada anys setanta i vuitanta, període en què actualment estic centrant la meva recerca històrica. Un cop arribada l’autorització, vaig decidir-me a demanar dia i hora de visita. Durant els últims mesos, les dependències que ocupa la Delegació de Govern al carrer Marquès de l’Argentera estan sent rehabilitades i, per aquesta raó, l’arxiu ha estat traslladat mentre durin les obres de reforma a l’edifici amb forma de búnquer de la Delegació Territorial del Parc Mòbil Ministerial de Barcelona. Això vol dir que, a hores d’ara, les dependències arxivístiques comparteixen espai amb la flota de vehicles oficials i policials que habitualment utilitza el funcionariat de la principal sucursal de l’Estat. Així és com, per accedir a l’espai que ocupa el dipòsit documental d’aquesta administració, és precís travessar la immensitat d’un aparcament obscur i grisós amb la flaire característica d’oli i diòxid de carboni.

L’espai on s’han col•locat les prestatgeries plenes de caixes/arxiu de cartró ocupa un racó d’aquest edifici i està gestionat per un funcionari amb ben poques traces d’arxiver. L’ambient s’emmotlla a les característiques de les dependències pròpies de l’Espanya de la dècada dels setanta i sembla, com asseverarien els cànons del tòpic, que el temps s’hagués aturat en aquest recinte impropi d’un Estat que ha dilapidat una quantitat ingent de diners en fer propaganda grandiloqüent de la seva teòrica modernitat. El funcionari en qüestió em va rebre escoltant les homilies de Federico Jimenez Losantos tot just quan estava a punt d’esmorzar un entrepà de formatge que ja havia disposat sobre la taula del despatx amb un tros de paper d’alumini fet servir com a safata. La seva escassa predisposició per ajudar-me es féu evident des del primer moment, quan m’advertí dels efectes penals que podia comportar una mala utilització dels documents pertanyents al dipòsit de la delegació de govern, atès que alguns continguts podien lesionar el dret a la intimitat i la protecció de les dades personals dels ciutadans: com si jo no en tingués el més mínim coneixement! Puc arribar a interpretar la mentalitat d’aquests funcionaris de l’administració estatal que, de ben segur, van ocupar un lloc de treball a l’administració franquista sense gaire esforç i actualment conserven el sou i una cadira sense haver estat depurats o reciclats professionalment: en l’actualitat, molt d’aquest personal prefereix no entendre que, més enllà de fiscalitzar la feina del personal investigador i qüestionar-ne el rigor i la professionalitat, haurien d’exercir la seva tasca laboral sense oblidar que resten al servei del ciutadà. En realitat, sembla que els hi dolgui que els investigadors i les investigadores s’hagin decidit a entrar en aquest tipus de instal•lacions per indagar en les característiques de la repressió franquista o de la violència d’Estat exercida durant la malnomenada transició democràtica. No els hi fa cap gràcia, i la reacció a la defensiva d’aquests funcionaris s’assembla en bona part a la dels membres de les forces armades quant els hi és qüestionada l’autoritat i se’ls hi recorda que, en teoria, tots els individus som iguals, malgrat els uniformes, les condecoracions o el pes de les armes de foc. Vaig marxar de l’arxiu només dues hores més tard, després d’haver parlat amb el principal responsable de l’arxiu un cop que el funcionari no s’hi va avenir a facilitar-me la feina i cridà la presència –com no!– d’un superior jeràrquic. En aquest cas, es tractava d’un jove més educat i menys arrogant que em va fer veure que l’arxiu disposava de pocs recursos per endreçar i catalogar informàticament el material dipositat a l’arxiu. Íntimament, però, sortia amb la sensació que, després d’haver consultat tan sols dues caixes de tot el dipòsit, deixava enrere documentació que potser sí que m’hauria semblat valuosa i imprescindible d’haver analitzat. Més enllà dels aspectes de tipus legals, que potser confonen de manera tangencial el dret a la intimitat dels encausats amb el dret a la informació de l’investigador, va ser la desídia d’un funcionari i un sistema d’organització de l’arxiu ben precari les causes per les quals vaig marxar amb les mans buides i amb una dosi elevada de perplexitat. De res serveixen les lleis de memòria si el mateix Estat s’entesta en perpetuar la manca de transparència a les seves dependències i obstaculitza la tasca dels investigadors: cal higienitzar les clavegueres del poder i eliminar-ne el ferum de naftalina; i cal esmerçar esforços pressupostaris per endreçar aquests espais i agilitzar la consulta dels seus fons documentals. Potser ja és hora que el rellotge comenci a funcionar...

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!