Motius i desmotivacions

És ben cert, ho vam comprovar el set de març a Brussel•les i entrant a tants i tants fòrums on s’expressen els diferents punts de vista polítics individuals a la xarxa. També són molts els individus que s’organitzen en associacions per la defensa de parcel•les de la realitat que consideren importants (Cubelles és un poble ben actiu en aquest sentit), però tant els uns com els altres mostren una alta desconfiança cap als polítics (que les diferents notícies sobre corrupció no ajuden a millorar) i el nostre sistema de partits. Tant els uns com els altres tenen serioses dificultats per resultar atractius i recollir la simpatia de tots aquells individus que no només es mouen sinó que demostren voler ser presos en compte.

Encara no fa un any que vaig decidir-me a passar a l’acció. La idea original no era la d’implicar-me sinó únicament esdevenir partícip, conèixer des de dins el funcionament d’aquest sistema que tant aconsegueix desmotivar-nos. Ja de bon inici vaig trobar-me amb discursos publicitaris i estratègies maquiavèl•liques, però ambdós compartien protagonisme amb individus disposats a treballar de valent en defensa de la seva ideologia o amb crítics perfeccionistes amb ànim constructiu disposats a col•laborar per a la millora de la realitat. Potser sí que no n’hi havia prou amb ser-hi, finalment calia considerar anar un pas més enllà i intentar donar un cop de mà als que estaven disposats a rebel•lar-se contra el “tots són iguals” (val a dir que el fet d’elegir participar en un partit assembleari i amb cert grau de descentralització facilita molt més aquest tipus de decisions).

Cal dir que mai he tingut dubtes sobre la necessitat dels partits polítics. Si bé la societat civil és font de demandes a les que els polítics han de fer front, es fa necessària l’existència d’algunes organitzacions (en el nostre cas els partits) que permetin canalitzar aquestes demandes i tots els diferents punts de vista que emanen de la nostra societat. Si bé la resta d’associacions i organitzacions resulten molt útils per a la defensa de parcel•les puntuals, el partit polític és el que ha de dibuixar un projecte viable i global en totes les parcel•les d’aquesta realitat tan poc simple de gestionar. Si, a més, disposa de figures amb lideratge suficient – quelcom tan enyorat en el nostre ordinari polític actual – podrà també impulsar noves metes, nous objectius en els que ens hi puguem veure reflectits.

Un dels problemes bàsics amb els que es troben els partits per a poder dissenyar projectes atractius i resolutius és, però, el de la dificultat d’establir ponts de relació amb els individus als que volen arribar. I és aquí on el dubte que se’ns planteja és si aquesta dificultat és provocada per un electorat amb poc anhel col•laborador o per uns grups polítics centralitzats que intueixen riscos imprevisibles en aquesta participació individual. Hem vist com Obama ha captat la idea i ha aprofitat les noves tecnologies que estan al nostre abast per a aconseguir el vot dels que anteriorment menys participaven mitjançant una difusió low-cost que li ha permès recollir una quantitat inicialment impensable de recursos. Sense poder estendre’m ara aquí en les diferències del sistema majoritari americà i el proporcional català, no puc més que sorprendre’m per com bona part dels nostres partits s’entossudeixen encara en menystenir el que la xarxa possibilita. Així, encara al dos mil nou només una mínima minoria dels fòrums i debats polítics s’ubiquen dins pàgines oficials dels partits que, en la majoria dels casos, no actuen més que com a difusores de papers penjats a la xarxa. A altres, en canvi, se’ls ha de reconèixer l’esforç informador que duen a terme promovent la creació de quantiosos blocs i vídeos que ajuden a generar opinió. La web d’esquerra és un clar exemple d’articles personals que es combinen amb les notícies oficials i d’imatges difoses com a complement de l’actualitat. Però, tot i reconèixer l’esforç que això suposa i que d’altres no gosen ni provar, no seria potser una millor estratègia focalitzar aquesta amalgama de dades conjuntament poc digeribles en punts de debat més concrets on la participació pogués esdevenir més lleugera i còmode (alhora que realment més interactiva)?

També la poca responsabilització individual que comporta la nostra partitocràcia pot dificultar aquest vincle més directe entre representant i representat. Tornant al cas d’Estats Units, els nord-americans canalitzen les seves peticions en uns individus concrets (el President Obama en l’actualitat), i a ell responsabilitzaran tant dels èxits com dels fracassos. En un sistema regnat per partits centralitzats i amb tendència al monocolor com els nostres, l’individu es perd a l’hora de sol•licitar les seves demandes i no acaba d’entendre per què totes les decisions encertades no tenen un origen definit i concret i per què totes les errades s’emparen en estructures protectores que s’utilitzen més per al manteniment intern de l’status quo que per a la valoració i promoció - o devaluació segons el cas - justa de les diferents peces del conjunt.

En aquest sentit, diverses són les veus que demanen una reforma en el sistema per a incloure-hi llistes obertes, no bloquejades o amb expressió de preferències. No entraré ara a valorar els pros i contres de cada opció però, en general, considero que tot i resultar més dificultoses per a l’organització dels partits actuals, poden resultar útils pel grau que suposen de responsabilització per part dels candidats i de focalització de les esperances individuals en una persona amb la que poder establir un vincle més estret.

Sense entrar tampoc a valorar altres possibles modificacions a incloure en la tan grapejada futura llei electoral catalana, podem concloure que les diferents formes de disseny dels sistemes polítics permeten implementar millores al nostre sistema de partits per a que resulti més atractiu. D’altra banda, les noves tecnologies ens ofereixen avançades eines per a millorar i fer efectiva la relació entre representants i representats amb l’objectiu de mobilitzar i no desmotivar tot aquell individu que es senti atret per la política – que n’hi ha, i molts -, ja sigui militant, simpatitzant o simple observador indecís. Així doncs, si tenim la gent, la teoria, i disposem de les eines, no serà que potser el que ens falta és la voluntat?

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles