Notes sobre la crisi (1)

Que Santa Llúcia li conservi la vista!. Uns mesos més tard, el 14 de gener de 2008, aquest polític visionari nat a la ciutat espanyola de Valladolid, va deixar anar: “Acaben de donar-se les xifres de renda per càpita de 2006 i ja estem per sobre de la mitjana europea. I superem Itàlia ... i al 2013 potser hem superat França en renda per càpita”. Però la clarividència no acaba aquí, car a la mateixa entrevista, preguntat per l’existència de crisi econòmica va dir: “En absolut. Això és una fal•làcia. Pur catastrofisme”. No hi ha més preguntes!

Ben entrat el 2008, el 24 de setembre, el gran Pedro Solbes i Mira va pronunciar una frase al Congrés dels Diputats espanyol que faria posar vermell un nen de pit: “Nosaltres mai no hem negat la crisi!”. Aquest senyor passarà a la història amb honors, i necessita que li donin de menjar a part. És el ministre d’Economia de la pitjor psicosi econòmica col•lectiva dels darrers anys ... però, aquí ve la pregunta: quan va ser l’anterior crisi econòmica a l’Estat espanyol? La resposta és, com molts podran recordar, entre 1993 i 1996, després de les Olimpíades. I aquí ve una altra pregunta: Qui era el ministre d’Economia durant aquella època? Doncs si mirem les enciclopèdies, el ministre d’Economia entre el 13 de juliol de 1993 i el 5 de maig de 1996 es deia ... Pedro Solbes!!! Aaaaaahhhhhh!!! Les “virtuts” del senyor Solbes no s’acaben aquí. I és que el seu delicte és doble, perquè ell ho sabia. Coneixia el nom de l’assassí, el lloc del crim i l’arma emprada! L’any 2003, essent comissari europeu d’Economia, va fer unes declaracions on va apuntar: “una pujada dels tipus d’interès, a Espanya tindria molt d’impacte i produiria una gran crisi, degut a l’elevat nivell d’endeutament”. Qui dia passa, any empeny.

El bo d’en Solbes tenia raó. La base de la crisi a l’Estat espanyol ha estat el recurs al crèdit fàcil, i un creixement basat en l’endeutament. Anem a veure els motius. Dins les classes de Teoria Econòmica de les universitats d’arreu del món s’explica el que és l’efecte multiplicador de la banca, base de la nostra situació actual de crisi. Es descriu com la creació de diners a partir d’un únic dipòsit inicial. Suposem que jo sóc el senyor A, tinc 300.000 euros (somniar no costa diners), i els porto al banc. El banc, després de guardar el 2 per cent que obliga la llei, pot prestar, i així ho fa, un total de 294.000 euros a B, que compra una casa al promotor C (li havia costat 150.000). El promotor C, ha ingressat 294.000 euros per vendre la casa i els porta novament al banc. El banc torna a descomptar un 2 per cent, que guarda, i deixa els altres 288.120 a D, que compra un cotxe de 60.000 euros i un piset de 228.120 a un promotor E –ja se’ns van acabant les lletres de l’abecedari i em comença a sortir fum del cap- que torna a portar els diners al banc (la construcció de la casa li havia costat a E 120.000 euros). Si aturem aquí la roda, fet no gaire habitual, veurem que, partint dels 300.000 euros inicials d’A, ara tenim:

Jo, el senyor A, 300.000 euros.
El senyor B, una casa.
El senyor C, el marge entre el que li costà construir la casa i el preu de venda, 144.000 euros.
El senyor D, un cotxe i una casa.
El senyor E, el marge de la venda de la casa, 108.120 euros.

Dels meus 300.000 euros han aparegut dues cases, un cotxe, dos senyors que han guanyat un total de 252.120 euros ... I que l’ínclit Baltasar Garzon hi investigui, perquè de segur que pel mig hi ha alguna comissió fosca que s’haurà perdut! Tot sense incrementar els guanys de ningú, tot sense millorar la productivitat, ni essent més competitius. Un veritable despropòsit! Els bancs espanyols i catalans han participat d’aquesta follia sense mesurar-ne les conseqüències. La concessió de crèdits amb taxacions desorbitades, la manca d’una política realista de garanties en els préstecs concedits i el miratge d’uns beneficis fàcils han portat tothom a participar de la festa.

Un altre dia parlarem de les mesures que ha pres el govern espanyol per a “lluitar” contra la crisi, que no se li acudirien ni a Marianico el Corto!

Avui, però, acabem amb un missatge d’esperança i de confiança. La societat catalana té els fonaments sòlids per anar endavant i progressar. Ha superat moments difícils com a nació i ha vençut. Hem de continuar actuant amb seny, innovant i invertint, millorant la formació professional i procurant per la viabilitat de les nostres empreses. Aportar coses al país, per a fer-lo gran i, molt aviat, lliure! En continuarem parlant.

Xavier Martínez i Roig per esquerra de Cubelles