Un món, dues classes de persones

En les darreres eleccions vam poder veure com partits amb discursos monotemàtics fent dels immigrants la font de tots els nostres mals van anar guanyant posicions en el nostre panorama electoral. Sota l’empara de l’ètica, la moral i el sentit comú estenen el seu discurs que titllen de democràtic i respectuós amb els Drets Humans. No consideren adequat que les polítiques públiques tinguin en compte els immigrants i critiquen el liberalisme pel seu poc respecte als treballadors i al que anomenen valors occidentals. Per a solucionar-ho proposen l’impuls dels valors ètics que s’han anat perdent pel camí de la història i, sense més demora, l’expulsió de tot aquell forani que ens resulti inútil, del que no puguem treure’n cap profit (tal qual fan els empresaris del liberalisme que tan critiquen quan la producció surt més rentable en alguna altra zona del món i decideixen prescindir dels treballadors contractats aquí, o ho he entès malament?).

Que els poders públics hagin d’imposar-me els valors ètics i morals que ells creuen adequats em sembla clarament qüestionable, només cal llegir llibres d’història per veure les conseqüències de règims ètics i morals que vetllaven pel bé de tot aquell que fos “bona persona” i perseguien els ètica i moralment eliminables – a les fosses comuns repartides pel nostre territori en tenim uns quants d’aquests. Personalment no he viscut en primera persona cap situació d’aquest tipus, però no cal haver residit sota una dictadura per aprendre’n algunes lliçons, no som precisament els humans uns éssers racionals?

El que tampoc ens resolen aquests partits és què farem amb tots aquells immigrants que arriben sense cap identificació i que cap país reconeix o amb tots aquells que van arribar quan se’ls necessitava, van contribuir al superàvit de la Seguretat Social i a dia d’avui els hi resulta impossible trobar feina per la seva poca preparació. Els deixem enmig de l’oceà a veure si s’ofeguen i ens treuen el problema de sobre? O potser serà millor enviar-los a Afganistan per a que facin alguna cosa útil?

Són partits que tenen una menció especial per aquells immigrants provocadors que, per si amb ser-ho no en tinguessin prou, a més gosen creure diferent. Es veu que la laïcitat dels poders públics ja té aquestes coses, és caldo de cultiu per a l’entrada de creences que no els resulten adequades. En aquest sentit sí que la solució és senzilla, podríem recuperar els valors cristians que tan bé van ensenyar als nostres avis, i sobretot àvies, (o pares i mares segons l’edat de cadascú) i que tan compatibles són amb la nostra societat actual: valors com la desigualtat de gènere, la fe cega en el que uns quants imposen i, per què no?, eliminem el preservatiu que és font de vici i depravació.

La immigració és un fenomen complex i dificultós, per això no n’hi ha prou amb respostes simples i emocionals. Cal perseguir els delictes, cal desfer els guetos per a fer inviable una convivència sense integració, cal respectar les cultures – les dels que arriben i les dels que ja hi érem -, cal aturar el tràfic de persones, cal eradicar les màfies que troben en la pobresa la seva font de negoci, cal vetllar per un mercat laboral que no utilitzi els immigrants il•legals com a mà d’obra gairebé gratuïta… en definitiva, cal fer complir les lleis i lluitar contra les desigualtats i la pobresa; en aquest sentit, als poders públics ja fa temps que se’ls acumula la feina. Però no barregem termes que ningú té solucions màgiques: si aquest liberalisme tan esgarrifós que domina el món tot ho contempla com a mercaderia, no podem criticar-lo i molt menys canviar-lo seguint els seus mateixos paràmetres; de fet no podem fer-ho sense veure els immigrants com el que són, persones.

Però bé, d’acord, aparquem la racionalitat i el respecte a un racó i tirem endavant amb aquestes propostes. Que marxin tots, els volem fora; que ens deixin sols, ells i tots els devots del mercat, que ja ens ho farem solets. Potser fins i tot podríem tancar fronteres, dedicar-nos a ser autosuficients per evitar l’entrada de competències deslleials; prescindir d’informacions estrangeres que només ens volen mal i acabar amb totes aquestes xarxes globalitzadores que ens volen imposar un món consumista. No, no, tampoc això és nou, alguns (no tots llunyans) ho varen posar en pràctica i fins i tot altres li van donar un nom: autarquia! Però carai, vivim en països dependents, necessitem recursos que no tenim disponibles sense sortir de les nostres fronteres, què farem aleshores? Potser serà el moment d’entendre que res és tan senzill o potser serà l’hora de buscar un altre boc expiatori a qui culpar de la nova situació fallida, històricament ha estat un bon recurs. De fet, la mateixa història ens n’ha donat molts entre els que triar les nostres víctimes: homosexuals? nacionalistes separatistes? jueus? feministes? sindicalistes? o el millor de tots: oposició democràtica molesta? Ben mirat, també seria el moment de pensar en l’exili, vés que no acabéssim sent nosaltres els immigrants!

Això sí, cal tenir clar d’on es nodreixen els nostres pressupostos i dins dels seus programes aquests partits tenen la protecció del turisme i la seguretat d’aquells que arriben en vol regular per a visitar-nos i lluir pell recremada, els mateixos als que fa uns anys se’ls dedicaven homenatges com els de “el turista un millón”. Com cantaven els Pets en el seu “Respira”: n’hi ha que som turistes, altres només immigrants; un món, dues classes de persones.