Del Financial al Finançament

Aquesta vegada ha estat el Financial Times que deu tenir uns assessors d'allò més ben informats i, sobretot i sens dubte!, el màxim d'objectius. Així que algú els hi ha atinat a dir que sense autonomies tot ens aniria millor: la crisi seria més ràpidament superable i no tindríem tantes lluites fratricides entre l'estat totpoderós i les autonomies immadures que no en tenen mai prou de tocar el crostó. No seré jo qui defensi l'estat de les autonomies que tantes pedres ens posa pel camí, evidentment hi seríem molt millor fora, però posats a no poder triar (si més no fins a poder tenir una llei de referèndums realment “útil” que no ens puguin vetar), l'estalvi burocràtic, la reducció de costos i l'estabilitat també ens podrien venir per la reducció d'un estat central que, encara que no els agradi saber-ho, té una despesa massa elevada pels serveis que ofereix i que, en més d'un cas, es repeteixen al ser competències ja traspassades a les Comunitats Autònomes que, per això precisament, tanta nosa els fan. I és que és molt fàcil queixar-se d'unes regions que gasten massa quan són precisament aquestes les que carreguen amb el major pes dels serveis socials (justament els més costosos, sobretot un cop acabada l'època de les vaques grasses). És molt rendible posar-se les mans al cap per unes polítiques de normalització lingüística quan ningú ens explica quin és el pressupost de l'Instituto Cervantes, que entenc que no té pas com a objectiu descobrir el substitut energètic a la gasolina. I què me'n dieu d'haver de negociar cada nou pas amb uns nacionalistes (o encara pitjor, independentistes!) egoistes que no fan més que pidolar quan tot seria molt millor si les decisions preses des de la capital madrilenya fossin imposades, això sí, pel nostre bé, tot tenint en compte les seves característiques inapel•lables d'equitat, justícia i objectivitat.

S'ha acabat el moment dels federalismes. Espanya no és federal ni ho serà mai; no és problema de recursos sinó de quelcom pitjor: de voluntat política. En un sistema electoral espanyol que tendeix (no sense ajuda) cada cop més cap al bipartidisme, l'únic tema de controvèrsia que aconsegueix la cohesió entre els dos blocs que es disputen el poder és la restricció de les competències autonòmiques i l'expulsió de partits que ells anomenen nacionalistes (tot i reconèixer només una nació: la seva) de les més altes esferes. Sort en tenim del PSC que frena els atacs del seu germà gran, PSOE, aconseguint tots plegats que una Llei Orgànica anomenada Estatut d'Autonomia de Catalunya vegi com passen els anys sense ser complida...

I entre totes aquestes, per primera vegada el Ministerio de Hacienda ha facilitat dades del deute que manté l'Estat amb els municipis: aquelles entitats menors i també massa molestes en molts casos, que carreguen amb la representació més directa dels ciutadans i que, amb un finançament insuficient i depenent dels temps que vénen o se'n van, han d'assumir sense demora les necessitats socials i de serveis bàsics que els seus ciutadans no només demanden sinó que necessiten. Potser el Financial Times també apostarà per una supressió de tanta entitat municipal engolidora de recursos, entenc que si el més eficient és el manteniment d'un poder central omnipresent tota descentralització deu ser danyosa.

Ja ho deia el Caudillo: “hagan como yo, no se metan en política”. Posar-se en política és plantejar-se massa sovint per què qui atén més directament al ciutadà i per tant en coneix més de prop les seves necessitats no pot ni tan sols proposar quants recursos li fan falta per absorbir tanta demanda. Posar-se en política es plantejar-se per què cal mantenir ministeris com el de cultura quan les competències en aquest sector estan transferides a les Comunitats Autònomes. Posar-se en política és plantejar-se per què uns senyors situats al centre peninsular han d'aprovar lleis que ens obliguin a tenir més despeses sense acompanyar-les d'un repartiment més just dels recursos. Posar-se en política és plantejar-se per què hem de rebre ofenses cada vegada que aixequem el dit per dir que no arribem, que el finançament ens ha quedat estret i que, si us plau i sense intenció de molestar, el més idoni i democràtic seria complir les lleis de l'ordenament jurídic, es diguin Constitución Española o Estatut d'Autonomia de Catalunya. I posar-se en política és tristament plantejar-se per què han hagut de passar més de trenta anys de democràcia per a poder disposar d'un càlcul oficial (més o menys acurat) de les balances fiscals entre l'Estat i les Comunitats Autònomes o d'un càlcul també oficial de la situació real dels nostres municipis: 1.898.000 euros de deute viu que manté l’Estat amb Cubelles fins el 31 de desembre de 2008 (però encara no ens podem queixar tant com altres municipis veïns: Sant Pere de Ribes, Sitges o sobretot Vilanova i la Geltrú estan molt pitjor que nosaltres). No era la metodologia no, tornem a estar davant un problema de voluntat política.

Potser sí que encara hi ha qui mantingui l'esperança d'una harmoniosa Espanya federal.

Potser peco de pessimista al pensar que el català mai serà reconegut com un idioma al que respectar i fins i tot fonamentar (és més senzill estudiar català en universitats alemanyes que en universitats espanyoles) com a riquesa cultural pròpia, que els catalans mai podrem participar en debats polítics sense ser titllats de ploramiques i pidolaires, que Catalunya any rere any serà utilitzada com l'excusa perfecta per a despertar odis i disputes que creïn el fum suficient com per tapar altres misèries.

Què voleu que us digui?, potser és millor fer cas al dictador i passar de la política; de fet, la independència anirà tendint cada cop més a ser una qüestió de supervivència.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles