I després de creure tant, t’arribaren tots els dubtes...

L’esdeveniment aplegà a la Sala de Plens els regidors i regidores actuals així com alguns altres de diversos colors polítics que havien estat elegits com a càrrecs electes i representants legítims de la ciutadania vilanovina. Tampoc no faltaren a celebrar la cita els representants de l’antic règim franquista reconvertits ara en demòcrates de tota la vida! De ben segur, però, un dels fets que més van cridar l’atenció durant el desenvolupament de l’acte solemne fou la presència ben minsa de ciutadans o ciutadanes joves, menors de trenta anys, entre el públic assistent. La dada, més que anecdòtica, és suficientment simptomàtica com per reflexionar sobre els motius d’aquesta destacada absència. Fins i tot, podríem trobar-ne alguna de les claus observant tot el cerimonial organitzat: més que un acte de reafirmació que podia haver servit per fer un exercici curós d’autocrítica, gairebé tot va quedar en un esdeveniment que transità entre la nostàlgia i l’autocomplaença.

De les múltiples imatges, algunes foren prou clarificadores; també entre dels discursos vam poder extreure alguna conclusió: presidien el saló de plens un governador civil de les províncies de Lleida i Barcelona entre els anys 1992 i 1996 durant l’època més repugnant i corrupta del PSOE al govern de l’Estat, un diputat i president de la Diputació de Barcelona entre els anys 1979 i 1987 i l’actual alcalde de la ciutat. Tots tres d’un mateix partit, membres de diverses institucions públiques, bastidors del mateix discurs oficialitzat i especialistes en fer-se aclucades d’ull sense cap rubor. Des de l`òptica estrictament vilanovina, el primer alcalde i l’actual també han estat integrants d’un mateix partit polític. Asseguts a la resta d’escons i als bancs també hi havia homes i dones que després de ser regidors a la ciutat han estat dispersats per l’energia excèntrica del poder, que els ha desplaçat fora de la vila: abans i ara han estat diputats o diputades al Parlament de Catalunya, diputats o diputades al Congrés, senadors o senadores, càrrecs responsables a d’altres ajuntaments catalans o de la Diputació de Barcelona, assessors o assessores al Parlament de Catalunya o responsables a diferent escala d’altres institucions públiques. No tindria res a dir si no fos perquè em vaig sentir ofès quan el senyor Antoni Dalmau i Ribalta va reivindicar en un discurs buit de contingut i totalment previsible la professionalització de la política: què va voler insinuar? D’una banda potser estarem d’acord que administrar qualsevol ajuntament no és igual que regentar la cantina d’una caserna, és a dir, que no es pot fer tan sols amb dosis de voluntarisme, bones pràctiques, una sabata i una espardenya. Però, més enllà d’això, els arguments del senyor Dalmau i Ribalta semblaven justificar que, trenta anys després, encara hi hagués una generació de polítics (alguns, encara joves i entusiastes; altres, totalment apàtics i acomodats) que viu de l’erari públic i conservant quotes de poder.

No ens enganyem: aquestes persones haurien de ser sabedores que, amb èxit desigual, ja han ofert els millors anys de les seves vides al servei dels ciutadans d’aquest municipi i d’aquest país. Per molt que s’entestin a no moure’s per poder sortir a la foto, el seu temps polític hauria d’haver acabat per tal d’oxigenar l’acció política futura de la mà de polítics més joves, alguns nascuts ja amb corbata posada i sense cap altre objectiu que seguir l’exemple dels pares ideològics en el moment de parapetar-se en el poder. Mentre escric aquestes línies penso en el dinosaure franquista Manuel Fraga Iribarne que, comptant 87 anys i sense haver apagat cap preu per la seva responsabilitat com a ministre durant la Dictadura, arrossega encara avui la seva aureola de santedat pels passadissos del Senat. No cal dir que els seus aduladors admiren la seva immensa capacitat de treball, que l’obliga a matinar cada dia i atendre múltiples compromisos. De Vilanova estant, podem dubtar que el vell polític franquista tingui les neurones i els esfínters per a gaires esforços. No m’interpretin erròniament: parlant de Fraga no vull fer cap comparació infamant. Ans al contrari, però, la hipèrbole ens ajuda a posar el dit a la nafra d’aquells polítics que, passats els anys, han entès la política com un ofici i no com una vocació. Al cap i a la fi, fa de mal veure tanta desídia en comprovar com alguns dels nostres representants vilanovins en actiu no presenten iniciatives parlamentàries, o com asseguts en silenci al seu escó únicament concentren energies teclejant els telèfons mòbils, mirant entretant a dreta i esquerra per conèixer què està votant el company de partit i poder imitar-lo immediatament. Qui són, realment, els desafectes de la política?