En resum

Un de molt encertat és aquell que diu “Crideu, quan discutiu i tingueu raó. Ordinàriament, el qui no en té també crida. I no és cosa de perdre posicions per una qüestió de bones maneres”. Porto setmanes sense parlar de la política a Cubelles, i no perquè no hagi passat res des de l'última vegada, sinó perquè de vegades costa expressar el que una voldria. Hi ha diverses maneres de fer política, i una d'elles és la política espectacle (suposo que poques administracions se’n lliuren de mostres d'aquesta). Potser en aquest món ràpid i estressant en el que vivim, on el passat ja no es recorda, l'avui només retransmès importa i el demà potser no arribarà, la millor manera de resultar atractiu és prometent en veu ben alta (i, si és possible, en estèreo) a curt termini tot obviant procediments i conseqüències futures, però discrepo sobre si aquesta és la millor manera. La política pot resultar lenta, maldestra i poc atenta a vegades, però no oblidem que la política és debat, anàlisi i decisió en els afers col•lectius, de manera que, per definició, demana procediments per a garantir la neutralitat, temps per al debat entre els interessats i, també per definició, no pot prendre decisions que satisfacin a tothom, es tracta de primar el col•lectiu front l'individual. No sempre el que crida és el que duu la raó, de vegades ni tan sols és cert el que afirma.

També són paraules de Joan Fuster aquelles que constaten “Quan parla un estúpid, l'aire en queda contaminat”. Darrerament alguns veïns m'han sorprès amb afirmacions tan contundents com falses presumptivament demostrables amb uns papers de moment desconeguts (fet habitual aquest). I el pitjor no és que aquestes provocacions condueixin a falses divisions entre ciutadans de primera i ciutadans de segona, o que es creï malestar entre veïns de diferents barris per qüestions incertes que no ajuden a unir-nos sinó a separar-nos; el pitjor és que l’inici estúpid de tota aquesta història rocambolesca no és fruit de la ignorància sinó d'una estratègia amb objectius ben definits. No tot s'hi val per a guanyar protagonisme. Si bé vàries tàctiques poden permetre arribar al mateix fi, no totes elles són igualment desitjables. Només aquella basada en la veritat i la sensatesa ens permetrà mantenir espais comuns sense necessitat de prendre-hi mal. Les falsedats tard o d'hora es descobreixen, però el mal llaurat acaba esdevenint collita.
Finalment, no podria acabar sense esmentar aquella que diu “Hi ha una gran diferència entre dictadura i democràcia. En dictadura, tots som víctimes; en democràcia, tots som culpables”. Ja ho va entredir J.F.Kennedy amb aquell “No et preguntis el que Amèrica pot fer per tu, pregunta't el que tu pots fer per Amèrica”. Hi ha molta feina a fer per a recuperar el descrèdit que acumula la política, però no n'hi ha prou amb criticar-la per a aconseguir-ho. Cal reclamar responsabilitats, exercir control i atorgar més agilitat al sistema, però només la nostra participació ho farà possible. Creure'ns dispensables només afavoreix aquells qui, moguts per uns interessos més obscurs, actualment preveuen guanyar més en el seu càrrec del que poden perdre-hi. No només hi ha carallots a la nostra classe política, però no sempre fem prou per a evitar la desmotivació dels més vàlids.

I com que “Només hi ha una manera de llegir, que és rellegir” (de nou, Joan Fuster), passo ara a la relectura.

Núria Casanovas Borrell per Esquerra de Cubelles