LOHAPA, nous capítols

El professor Jan Kooiman, un dels majors experts en governança (governance), estableix que “com a conseqüència de la complexitat, la diversitat i el dinamisme de les societats contemporànies, els esforços de governació (governing) són per definició processos d'interacció entre actors públics i els grups d'interès o individus implicats. Fonamentalment consisteix a coordinar, orientar, influir, equilibrar, etc. la interacció entre els actors polítics i socials. El concepte de governació està fortament vinculat al de governance. La governance es pot veure com la pauta o estructura que emergeix en un sistema sociopolític com el resultat conjunt dels esforços d'interacció de tots els actors intervinents. Aquesta pauta emergent forma les regles del joc en un sistema específic o, en altres paraules, el mitjà pel qual els actors poden actuar i intentar d'utilitzar aquestes regles d'acord amb els seus propis interessos i objectius.” (J. Prats, Some strategic Foundations for Improving Management and Governance in Subsaharian Africa, UNDP-MDGD)

Precisament els pactes nacionals signats pels diferents actors socials (públics i privats) com el Pacte Nacional per a l'habitatge 2007-2016 (8 d'octubre de 2007), el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (21 d'octubre de 2008), el Pacte Nacional per a la Immigració (19 de desembre de 2008) o el Pacte Nacional per a l'educació (20 de març de 2006) – amb una llei pactada i aprovada pel 78,53 per cent del Parlament de Catalunya, fet que hauria de garantir la seva estabilitat en el temps, un dels valors més preuats en lleis tan fonamentals com aquesta – ens han motivat a confirmar que l'esforç d'esquerra ha anat justament encaminat al que els nous temps demanden: apostes estables de futur, potser sense prou rèdit polític però fonamentals per a establir les bases del que els entesos han anomenat governance, aquella estructura idònia on els diferents agents socials puguin col•laborar per al desenvolupament social, econòmic i cultural del país.

Però de tant en tant la realitat ens prepara unes píndoles – o potser hauria de dir supositoris - prou rellevants com per a recuperar la desconfiança que ens caracteritzava a l'inici de l'aposta. El passat vuit de juliol, sense anar més lluny, VILAWEB ens relatava la que per a molts era la gran notícia del dia: “L'aliança PSOE-PP imposa la Loapa financera sobre les caixes. Els vots dels diputats socialistes i els del Partit Popular al congrés espanyol han fet possible d'aprovar avui al vespre el decret llei amb el controvertit Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) sobre fusions de caixes. Tant CIU, com ERC, ICV, el PNV i el BNG han votat contra el decret perquè consideren que envaeix competències de la Generalitat. UPyD també s'hi ha oposat, perquè vol reformar la llei de caixes espanyola.” Per si algú hi troba a faltar un tal PSC, el diari electrònic aclareix que “...els diputats del PSC han votat favorablement al recurs, en sintonia amb els companys socialistes a la cambra baixa espanyola.” I és que la crisi té moltes conseqüències, i no totes purament econòmiques. L'excusa del major control i de la necessitat d'unió per a superar les circumstàncies adverses són ideals per a desfer-se d'algunes càrregues de tipus nacionalista, autonomista, separatista, bromista o vés a saber quants istes més, que poden resultar un obstacle per als objectius més perversos del govern central. Qualsevol excusa és bona per a donar impuls a les omnipresents forces centrípetes que lluiten per a l'existència d'un únic pol de poder, sense limitacions, sense condicionants. De moment el govern del FROB es guarda la potestat d'intervenir quan sigui “necessari”, ajudant econòmicament i també promovent les fusions entre caixes d'estalvis (i no de manera precisament gratuïta) tot reservant-se l'adquisició de participacions que l'ajudaran a adquirir-ne el control tot substituint el paper de les administracions autonòmiques. I és que no és casualitat que l'òrgan de govern d'aquest organisme estigui format per vuit membres dels quals cinc són elegits a proposta del Banc d'Espanya i els tres restants seran nombrats per un dels Fons de Garantia de Dipòsits. Això sí, tots ells seran nombrats per la Ministra d'Economia i Hisenda (www.meh.es ). Vinga canvis, i això que parlàvem “d'un dels sistemes bancaris més sòlids del món”!

Però el pitjor no és que el govern espanyol torni a envair les competències de la Generalitat com tantes altres vegades, ni tan sols que alguns socialistes com Sixte Moral argumentin el seu vot uniformitzador amb raonaments tant de pes com que “el FROB és positiu perquè tota mesura garantista és positiva. Si resulta que efectivament topa amb les competències fixades a l'estatut, el govern català ja recorrerà l'article en qüestió, però ara s'ha d'aprovar”. Tampoc el pitjor de tot és que això provocarà esbroncades dins el govern català que acabaran en declaracions punyents sense més conseqüències, ni tan sols que un partit autònom, federalista i català com el PSC mai hagi trencat la disciplina de vot al Parlament Espanyol encara que s'hi hagi posat en joc la seva autonomia amb mesures anti-federalistes que fins i tot han atemptat contra el desenvolupament del que ells simplement consideren la nostra Comunitat Autònoma. El pitjor de tot, és que no ens sorprèn.

I entre disbarat i apunyalada esquerra ha anat contemplant com es feia efectiu aquell rumor que diu que el més similar a un govern espanyol d'esquerres és un govern espanyol de dretes. Mentre dorm amb un PSC-PSOE que amenaça emprenyament i promet plantar cara, de tant en tant és testimoni d'escenes d'amor idíl•lic entre aquest i el seu admirat PSOE (a seques) que, com si d'un ex encara ben present es tractés (o potser en aquest cas seria més adequat parlar d'amants i cornuts), reapareix periòdicament en les seves vides enterbolint l'harmonia i condicionant el dia a dia. És complicat haver d'avançar eleccions en el primer pacte i trencar el govern en el segon, la credibilitat i la maduresa d'un partit menys experimentat com esquerra se'n poden ressentir massa, però si bé obviaré jutjar la situació actual, sí espero que tot plegat serveixi de lliçó pel futur. A veure si la nostra pedra acabarà convertida en roc després de tant ensopegar-hi.