Finalment hi ha hagut acord i ERC ha guanyat el pols!

Què senzill resulta afirmar que “jo ho hauria fet molt millor” quan la mala premsa ja se l'han endut els altres. Quin do de paraula crítica guanyen alguns després d'haver deixat sense paraules a la resta amb acords de retallades a canvi de governs. Potser sí que 3855 M € no ha estat el millor resultat possible. Potser sí que arribats a aquest punt només eren exigibles 5000 M €. Però no m'ho crec.

ERC ha pagat un cost molt alt per plantar cara fins l'últim moment. Les crítiques han estat molt dures, fins i tot per part d'alguns que en formem part. Però finalment hi ha hagut acord i ERC ha guanyat el pols. Tot i així, no ens equivoquéssim pas, cap dels que hi continuem ens conformem amb aquest destí, cap de nosaltres renuncia a res a canvi d'un pacte que millora l'status quo però no el canvia; sinó que, un cop decidits a jugar amb les regles que se'ns imposen, treballem per a treure'n el màxim partit. ERC ha de reconsiderar moltes coses, cal ser prou madurs per a poder fer autocrítica, però que una força política amb 21 parlamentaris dels 68 totals al Parlament de Catalunya i amb la minoritària xifra de 3 parlamentaris al Parlament Espanyol (que encara que no ens agradi, és una cambra on s’hi condiciona i en part decideix la nostra realitat) aconsegueixi acabar marcant el pas d'una negociació d'aquestes característiques no puc entendre-ho com un fracàs.

Tot i així, una mai gosa destapar el cava, la desconfiança és tan gran (i tan contínuament fonamentada) que no goso posar a prova el genial Murphy, aquell que farà – no sense ajuda - que, un cop destapat, servit i empassat, la LOFCA ens provoqui una indigestió d'hospital. I és que tenim clar que el millor finançament per a Catalunya és la independència. Els fets ens demostren a diari que només els catalans som capaços de decidir el millor per a les nostres necessitats i interessos, mentre altres aprofiten la crítica mordaç i superficial per a obtenir-ne beneficis, tot apropant-se a la nostra esquena per a veure què en cau de la safata. Però la persecució d'uns objectius no pot deixar-nos perdre les oportunitats de millora, encara que alguns ho comparin amb el “peix al cove” dels que ara s'afirmen capaços de fer el que no han fet mai. Un partit no pot ser sinònim de reivindicació permanent sinó que també ha de demostrar ser una eina útil per a la democràcia i governabilitat (que no només govern, també els partits opositors són útils i necessaris pel sistema) del país.

N'hem sentit a dir de tots colors. El millor potser ha estat haver d'empassar-nos que aquest acord farà augmentar l'atur, com si la situació anterior ens resultés òptima per a la nostra economia, per als nostres serveis socials i per a les nostres inversions estructurals que o arriben tard o, senzillament, arriben a costa exclusivament nostra. També s'ha acusat al govern de l'Estat de “dependre de les necessitats polítiques del tripartit català”, i què voleu que us digui?, tampoc em sembla tan greu després de tenir les necessitats de Catalunya sempre depenent dels rèdits electorals del govern central. Si ha estat així, que no ho poso pas en dubte, benvingut sigui i que no passin ànsia, que per part nostra encara avançaríem molt més.

Però també hem sentit veus d'experts com el catedràtic emèrit de la UB Fabian Estapé que a l'Avui declarava “És positiu perquè d'una vegada s'ha acabat amb el fet que Catalunya, després de l'aportació a la solidaritat, se situés per sota de la mitjana de l'Estat en recursos per càpita.” O com la del professor d'economia Lluís Torrens al mateix diari on afirmava que “Tant o més important que la xifra és el model acordat. Un model que té tres punts importants.” Són els que ell defineix com que “les comunitats autònomes que facin més esforç fiscal rebran més recursos”, que “les xifres sobre les quals es faran els càlculs s¡ actualitzaran cada any depenent de l'evolució demogràfica i els altres paràmetres” i que “així com al 2001 es donava el model pactat per definitiu, el sistema acordat ara en preveu una revisió cada cinc anys.”

La crítica permanent no porta a massa llocs, i no acostuma a ser objectiva. És per això que sóc del parer que no podem exigir a un partit com ERC (la tercera força del Parlament) impossibles que ni tan sols els que han gaudit de majories absolutes han pogut fer efectiu. Això sí, tampoc la perfecció és sincera, de manera que no podem renunciar a mirar enrere i aprendre de les nostres pròpies relliscades, cal no oblidar els nostres trets definitoris com tampoc els nostres fins.

Núria Casanovas per esquerra de Cubelles