Benvinguts a la derrota

No pas per la nostra realitat més immediata, que entre tots plegats aconsegueixen fins i tot fer-nos avorrir, sinó perquè s'hi posin de cara, o s'hi posin de cul, aquest dia és de commemoració per a Catalunya. I hi commemorem una derrota, la de 1714, quan el que passaria a ser Felip V – de la família dels Borbó - es va proclamar vencedor per davant del que havia estat el “nostre candidat”, l'arxiduc Carles – de la família dels Àustries -.

Tot i que ja mai sabrem què hagués passat si la Guerra de Successió hagués acabat decantant-se a favor del “nostre”, el que és indiscutible és que el regnat felipista no va ser pas per a tirar coets. La desfeta catalana fou notòria i, per si això no hagués estat suficient, el “Decret de Nova Planta” s'encarregaria de que la recuperació no fos ràpida. Catalunya s'endinsava així en un regnat absolutista “per dret de conquesta” durant el qual la representació ciutadana es substituïa per un fort poder militar que els mateixos catalans finançarien amb una pujada impositiva. Però no n'hi havia prou amb la repressió més expressa, Felip V ja tenia clar segles enrere que calia desmotivar i diluir la identitat del grup per a que deixessin de reivindicar-se com a poble i passessin a integrar-se dins el regne del que se'n veurien imposats cultura i llengua, en substitució - segurament sense cap mala intenció - de la pròpia.

Però Catalunya se'n va sortir aleshores, i també ho feu uns segles més tard, després de quaranta anys de foscor dictatorial que encara avui també són varis els que manifesten “commemorar” i, fins i tot, celebrar. És per això que fer memòria d'una derrota, tot i inspirar contradicció, ens ha de fer pensar de forma optimista, fins i tot m'atreviria a dir valenta. El 2014 farà ja tres-cents anys d'aquell 1714, 300 anys de lluita pensaran alguns, 300 anys de supervivència diran alguns altres però, sigui com sigui, han estat anys de reivindicacions, no només polítiques (tot i que tots vagin darrera de l'anhelada medalla) sinó també, i sobretot, civils, d'una societat civil que s'organitza, que opina i que es mou, ja sigui amb lideratge o en xarxa.

Què dirà la pancarta d'aquest onze de setembre de 2009? Doncs no ho sé i, sincerament, m'interessa ben poc. El que estic segura és que seran molts els que formaran part d'aquesta reafirmació identitària que més d'un vol desunir. Si políticament el legislatiu està per legislar, l'executiu per a executar i el judicial per a jutjar, que deixin a aquesta societat civil – sense poder suficient per a les accions anteriors – fer efectiva una de les seves alternatives: manifestar-se. Deixem-los estar de manifestacions preventives en defensa d'una futura possible sentència que un Tribunal Constitucional polititzat – o potser hauria de dir imparcial? - emetrà un dia pròxim o llunyà per a potser deixar-nos sense poder de decisió o, en el millor dels casos, per a deixar-nos tal i com ja ens trobem ara, sense poder decidir (ara potser m'he repetit...). Deixem d'intoxicar-los amb debats estèrils que en lloc de generar llaços provoquen esquerdes en un terreny massa abonat per al desafecte. Els polítics hi són per a liderar, però Felip V fa segles que va aprendre que la societat civil no hi és només per a reverir; de fet, no poques vegades ha fet palesa un grau de sensatesa digne de ser imitat. Tenim clar que la nostra força ja no està ni ha d'estar en les armes, la nostra força està en els arguments. I el millor de tot és que aquests no són únicament d'invenció pròpia sinó que, en el nostre dia a dia constant, en el continu degoteig de notícies ordinari, el nostre argument més pesant és, senzillament, llegir el diari.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles