Missatges privats des de cadires públiques

Que un parlamentari pensi i talment escrigui que el seu partit li produeix cert refús escatològic no és res que ens pugui despertar especialment l'interés, fins i tot crec poder afirmar que per a molts ni tan sols és res sorprenent. Som davant una opinió personal que l'individu pot decidir, o no, expressar pels mitjans que cregui necessari. Tot i així, no podem oblidar que la tria dels mitjans, i també del lloc, per a fer-ho és d'un rellevància cabdal, doncs serà aquesta la que ens condicionarà el nostre propi dret a la intimitat. I és que penso que tots estarem d'acord en que no és el mateix difondre un punt de vista en en una conversa familiar, mitjançant un correu electrònic, en un bloc actiu a la xarxa o mitjançant un anunci de televisió.

Particularment no em treu gens la son saber què escriu un diputat quan es comunica amb els contactes mòbils de la seva agenda, i molt menys conèixer que en pensa cadascun dels seus partits respectius, però sí que trobo un detall remarcable saber què fan els nostres representants públics en els seus llocs de feina, no per tafaneria sinó perquè a la feina tots hi anem a treballar i, tot i que a alguns més que a d'altres, a tots ens sotmeten a controls de productivitat, conducta i eficiència. Igual que no puc exigir que els demés companys de vagó es tapin les orelles quan explico la meva recepta secreta de canalons en el trajecte de Sitges a Cubelles a algú que està a l'altra banda de les ones telefòniques, o de la mateixa manera que una empresa pot decidir vetar als seus equips informàtics pàgines dedicades a l'oci que cap relació mantenen amb l'ocupació dels seus treballadors, un parlamentari no pot exigir que els seus actes no siguin tinguts en consideració en un dels moments més públics de la seva jornada laboral.

Tots hem vist com càrrecs públics s'han equivocat i han parlat quan el micròfon encara estava obert o com a alguns altres els ha sorprès una fotografia amb algun gest poc indicat, així doncs, què hi té de diferent dedicar el temps laboral a enviar missatges aliens al debat parlamentari? És que el que no justifiquem a les aules de les nostres escoles ho hem de justificar al nostre Parlament? O potser algú està en disposició de dir que és aquesta una pràctica no habitual? Ja fa uns dies escrivia sobre la importància d'assumir responsabilitats, el fet de disposar de llistes tancades i bloquejades a l'hora d'exercir el nostre dret de vot no pot anar de bracet amb l'assumpció de males pràctiques com a part del sistema. Li pressuposo al Sr. Sirera la humanitat suficient com per a equivocar-se – com a qualsevol de nosaltres -, el que no em val és que en lloc d'admetre l'error s'expliqui repartint culpes. Referir-se a un “Gran Germà” quan al Parlament no s'hi va a conviure per a poder sortir-ne vencedor sinó a treballar per a guanyar un sou públic no em sembla una excusa adequada.

I ja de pas, serveixi la present, també, per a deixar constància del desig que la independència del nostre país algun dia pugui portar-nos no tan sols un millor benestar sinó, a més, unes informacions de més interès sobre l'actualitat i les mesures proposades per a fer-hi front. Fins i tot els Populars evidencien que el Parlament de Catalunya necessita més poder decisori i menys debats telefònics.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles