La difusió imparable de les noves maneres

Hem estat testimonis en les darreres hores de com una amenaça d'expedient disciplinari procedent de les altes esferes d'un partit polític no ha servit de res davant un alcalde convençut del resultat beneficiós de la instal·lació d'un cementiri nuclear a Ascó i, no ho oblidem, d'un centre d'investigació i recerca que l'acompanya.

Però la darrera polèmica encetada per l'alcalde de Vic davant la negativa d'empadronar els immigrants il·legals, o l'onada de referèndums – per altres políticament correctes, suposo, dits consultes – són altres mostres evidents que les altes esferes cada cop prenen menys la iniciativa i adquireixen un paper de secundadors al que no acaben d'adaptar-se.

Ascó i Vic no són més que el reflex d'una política municipal finançada defectuosament però pressionada tant per qui la menysté des del seu despatx central com per la ciutadania que, ben legítimament, n'exigeix la màxima eficiència. Davant d'això, pocs són els alcaldes que dubten en situar-se al costat dels que els són més propers i amb els qui comparteixen els problemes, ja hem dit que això de la jerarquia progressivament ha perdut pistonada.

No podem deixar improvisar les administracions municipals a peu de carrer decidint sobre problemes que en la major part dels casos els superen i, a canvi, esperar que s'abstinguin de decidir quan legalment així poden fer-ho tot obeint a uns interessos dels que en ben pocs casos poden participar.

Tot i així, entenc que ambdós casos presenten contrastades diferències. Si bé davant la dificultat d'elegir el govern central ha passat el que vulgarment es diria la “patata calenta” del cementiri de residus a aquells municipis que desitgin presentar-hi candidatura, en el cas de l'empadronament encara ningú ha sabut aclarir-me què hi guanyem de no saber els ciutadans reals dels que disposa cada municipi; o és que algú dubta que, amb o sense recursos disponibles per aparentar un nombre menor d'habitants que el real, les necessitats d'aquests individus hauran igualment d'obtenir resposta?

D'altra banda, també la relació horitzontal ha servit per a la consolidació d'una xarxa ràpidament difosa per tot el territori amb un complex objectiu: la celebració de referèndums per l'autodeterminació a nivell municipal, justament on en tingué el seu origen (ves per on, també municipal). Alguns partits han decidit oposar-s'hi, altres caminar-hi de bracet, sigui com sigui, tots hi han acabat prenent partit (mai millor dit). És una aposta arriscada però, qui en pot restar al marge? Si bé és cert que l'aparició no casual de certs temes a l'agenda política han facilitat la generació d'aquest tipus d'esdeveniments – no tots els polítics parlen del que “al poble no li interessa” -, no és menys cert que ha estat l'impuls d'aquesta xarxa el que l'ha difós i fet possible.

Els partits polítics compleixen els objectius de facilitar-nos l'accés a la democràcia gràcies a la seva aportació en quant a difondre informació, associar ideologies, donar suport i formació als seus propis càrrecs electes... no seré jo qui els dimonitzi, però una nova manera de fer s'està imposant en el nostre dia a dia i no podem pretendre donar-hi una resposta tradicional.

A Esquerra hem viscut debats intensos sobre si l'assemblearisme del que disposem és o no una bona mesura. Alguns ho titllen d'inoperatiu, altres d'imprevisible, però pocs diuen que no només és el sistema més democràtic sinó el més útil per a fer convergir les divergències. No podem aspirar a que tots pensem igual, ni tan sols a que tots compartim interessos, hem de conformar-nos amb poder conviure amb la diversitat que, creguin-me, no és poca cosa...

Potser sí que alguns ho utilitzaran per a criticar posicions no sempre simètriques però vaja, casos d'Ascó – per no parlar d'altres més difusos ja a la nostra memòria com el d'algun sms enxampat en seient parlamentari - són una mostra que ni tan sols els que tan s'hi esforcen aconsegueixen convertir xarxes de militants en ramats d'ovelles.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles