I només és el principi…

Entre galets, torrons i neules hem pogut llegir com el Tribunal Suprem, mitjançant tres sentències elaborades a partir de la sentència del Constitucional, exigeix situar l’espanyol com a llengua vehicular a les escoles conjuntament amb el català, tot al·legant el bilingüisme, i qüestionar la immersió lingüística del català. Quina ha estat la reacció de la societat civil catalana? Sindicats, pares, estudiants i associacions per la llengua ja s’han mobilitzat per a mostrar el seu rebuig, fets que no són d’estranyar després de la multitudinària manifestació del 10-J en contra de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Tot i això, no falten veus oportunistes, com el líder de Ciutadans, que demana al govern l’acceptació de la sentència com a bons demòcrates. Cal dir que aquest últim moviment de Madrid s’entén més com una agressió a Catalunya i cap a la nostra cultura que no pas un acte democràtic. M’explico.

La immersió lingüística en el cas de català va sorgir fa trenta anys degut a la necessitat d’estabilitzar una llengua que tenia, i encara el té, el risc de desaparèixer. Al 1918 Pompeu Fabra va fer el primer pas per a la normalització del català, però per a que la nostra llengua gaudeixi de bona salut dins la societat del segle XXI es necessita més, necessita un entorn on poder desenvolupar-se. Amb la immersió lingüística es pretén garantir la supervivència d’una llengua quasi mil·lenària fent possible el seu ús en diferents estaments de la societat: a les escoles, a les institucions, al carrer… No pot ser una mala idea optar per aquest mètode quan José Manuel Blecua, director de la Real Academia Española¸defèn la immersió lingüística catalana ja que creu que el català s’ha de protegir del castellà i aquesta és la millor forma.

I apel·lar al bilingüisme no deixa de ser una utopia. Es poden donar casos on la convivència entre les dues llengües en confrontació cap de les dues es vegi minvada. Això succeeix quan totes dues llengües gaudeixen d’un cert prestigi, tenen una gran borsa de parlants i reben el mateix tracte per part de l’estat. Aquest no és el cas del català i del castellà. Totes dues contenen obres literàries importants i les parlen un gran volum de persones, recordem que hi ha més de nou milions de catalanoparlants. Ara bé, el català és la llengua d’una nació sense estat propi i està subordinada a les institucions de Madrid. La influència del castellà en la vida quotidiana a Catalunya és una seriosa amenaça. Si no es posen solucions, aquesta situació de bilingüisme que estem vivint actualment no és més que una transició cap al monolingüisme.

Per aquests motius cal rebutjar la sentència del suprem. No ens han de dir com hem de protegir la nostra cultura. A més a més, el posicionament del nou govern català haurà de servir de precedent per a la resta de notícies que ens arribin del regne espanyol a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Ha estat la primera, i només és el principi…

Rubén Miró per Esquerra de Cubelles