El PP sitgetà es radicalitza perillosament

Llegint els textos del PP sitgetà a l'Eco o al Vilanova Digital no hi ha cap dubte que efectivament uns i altres són el mateixos. A Sitges però, com a Catalunya, venen maldades, i aquest neguit es tradueix en un radicalisme creixent del PP.

Els Carretero, Castillo i companyia seran els responsables últims i els qui hauran de retre comptes davant els seus caps quan d'aquí poc Catalunya sigui un estat de ple dret. Ells, llavors, hauran d'acceptar la seva plena catalanitat, cosa que els hi provoca urticària: el fet de ser catalans, el fet de ser com som la resta. No volen ser com tots nosaltres car no respecten la nostra singularitat i la nostra llengua com ho fem els qui creiem que l'esperit català preval davant d'altres tradicions, sense per això destruir-les. Catalunya i els catalans sempre hem donat la benvinguda a qualsevol altra cultura que ens enriqueixi. Ells en canvi, volen ser espanyols tot imposant-nos que ho siguem també i, per tant, defensant per damunt de tot els interessos estatals. Aquí rau la nova radicalitat del PP sitgetà: el fet constatat i estès que l'única sortida intel.ligent pel futur de Catalunya és la independència, topa contra un discurs hermètic i perillós. Humilment, m'esglaia que els espanyols residents a casa meva es radicalitzin i s'aferrin a tot allò que creuen seu o guanyat per via militar. El que ja no podran fer mai més és enganyar-nos adverant que volen el millor per Sitges quan només malden per vetllar que la Vila continuï tenint la quota suficient d'espanyolitat per no espantar els turistes madrilenys. Mentalitat oberta.

Quan hom es radicalitza, àdhuc crea rebuig entre els seus. El PP català guanya terreny arreu perquè s'ha tret la careta i recull el vot anticatalà, i ja no se'n amaguen gens de reconèixer-lo, cosa que s'agraeix, puig van de cara. Nogensmenys, és prou normal que un espanyol no vulgui ser català, com ho és que un noruec no vulgui ser alemany i doncs, un català no vulgui ser espanyol. Ara bé, constatar que a Sitges hi viu gent que es nega a ser com tots nosaltres no deixa de ser paradoxal, m'amoïna força perquè provoca un xoc frontal amb tots aquells que volem una transició cap un estat propi ben feta, sense esmaperduts cridant i espantant el personal amb una radicalitat forassenyada. Per cloure, em sap greu si hom s'ha sentit incòmode llegint aquest article, però el radicalisme d'uns mena a la radicalitat dels altres, una intolerància que sempre miro de defugir malgrat que aquí, a Sitges, hi ha polítics que per enriquiment entenen imposició, i per futur, segle XX.

Robert Cavaller i Delsing
Solidaritat Catalana per la Independència