Ser campió del món

Activitats d'homenatge 

Passa a totes les professions que ens puguem imaginar: comercials, industrials, esportives, culturals... Si, a més, l’especialitat en que ens entestem a destacar és estranya al nostre país les dificultats s’incrementen i les contrarietats a vèncer es multipliquen: manca de suport, manca d’instal•lacions i de mitjans, manca d’especialistes, manca de consells, manca d’entorn favorable, incomprensió, derrotisme..., tot s’acumula i pot arribar a fer-se invencible. Caldrà, per tant, una força de voluntat fora del comú per a vèncer tota aquesta munió de dificultats que s’apilen una damunt l’altre.

Sempre és difícil guanyar; és difícil guanyar a la primera cursa de poble a la que participes; és molt difícil guanyar al primer campionat de menor importància; és dificilíssim guanyar en un gran campionat i, no cal dir-ho, és tremendament difícil guanyar en un campionat del món. Quan, a més a més, es donen aquests condicionants de manca de tradició d’una determinada disciplina en el lloc on un és nat, aquests obstacles enunciats passen a ser simplement invencibles. Ser campió del món no és cap tonteria a l’abast de qualsevulga. Només els superdotats com l’Isaac arriben a aconseguir-ho.

Posseir virtuts innates és únicament el punt de partida per sobresortir. Per a ser el millor cal també una dedicació rutinària extrema, una repetició dels gestos fins a l’obsessió, no cometre cap errada, observar permanentment la realitat, estudiar els rivals, anhelar tossudament la perfecció, saber triar els companys de viatge en l’aventura escollida, els més entesos, els millors especialistes. Tot plegat, un cúmul de sabiduria. Només els superdotats com l’Isaac arriben a acumular tanta saviesa.

Isaac, poques vegades havia coincidit amb tu per la carretera damunt la bicicleta però vam parlar animosament en un sopar de final de temporada del Club en que fores el convidat d’honor. Ens explicaves amb passió que estaves a punt de viatjar a Bèlgica i ens comentaves el deliri i bogeria amb que es viu el ciclisme en aquell país i l’extraordinària importància que allà es dona a les proves de pista... Qui ha pedalat per Bèlgica ho sap!

Quan una setmana més tard d’aquesta conversa, ara ja fa cinc anys, la incomprensible notícia travessava com un fibló les ànimes dels teus amics i de tota la penya ciclista del teu poble ningú no pensava en totes aquestes dificultats que havies vençut fins arribar a ser el millor del món en una disciplina tan poc arrelada com la que tu practicaves, en una especialitat tan oblidada en aquest país. Tampoc ningú pensava que la teva passió pel ciclisme, el teu desig irrefrenable de victòria i la incommensurable força dels teus quàdriceps serien capaços de catapultar-te per damunt la bicicleta fins estavellar-te amb tota la mala fortuna possible damunt la tanca d’un velòdrom del país que més estima el ciclisme en aquest món.

La sobtada novetat arribava com un llampec a Vilanova, ens portava la tristor i la ràbia i ens impedia copsar la magnitud del que havies aconseguit.

Què jo sàpiga has estat l’únic vilanoví capaç de vèncer totes les dificultats ja dites i arribar a ser el millor del món en qualsevol cosa de l’àmbit esportiu en el decurs de la ja llarga història d’aquest poble.

Isaac, has estat l’únic, has fet molt per la bicicleta i pel ciclisme en aquest poble. Moltíssimes gràcies!! Isaac, allà on siguis, que t’acaronin els ocells, que t’il•luminin els estels. I que visquin per molts anys el pare i la mare que et van parir!! 

Frederic Ràfols
http://bici.blogcindario.com/