Crisi, barra i barres de pa

Salta a la vista, que no tenim la mateixa capacitat d’incidir en política o economia els ciutadans (a nivell individual, que no col·lectiu) que polítics i banquers. I això mateix em fa pensar, Sra. Lloveras que vostè no se n’adona que va ser escollida democràticament i que governa en majoria simple. Com a càrrec polític ha de saber que el seu partit a nivell autonòmic està portant a la població a passar gana, sí. Cada dia podem observar més gent remenant contenidors o esperant al tancament dels supermercats per a el menjar que trobin. Vostè està tan allunyada d’aquesta realitat que el que li preocupa són els crits, la vergonya que devia passar en una plaça ben plena quan el poble no la deixava parlar. Imagini’s què deu sentir una persona que rebusca en els contenidors, algú que pensa en el suïcidi perquè no té casa. I vostè, no a suportar uns minuts de cridòria. El dolor que vostè podia arribar a patir, era totalment simbòlic, d’això se’n diu tenir barra.

Diu que el proper any prendrà mesures per a que no es torni a repetir. Me n’alegro que se n’hagi adonat. Suposo que es deu referir a que no permetrà que ni una família no tingui un plat a taula, que ningú hagi de dormir al carrer per falta d’habitatge, que cap pare o mare s’hagi de preocupar per si podrà donar uns estudis dignes al seu fill o filla. No, no es referia a això? En cas contrari, espero que no s’aprofiti ni un cèntim més del crèdit que ha demanat l’Ajuntament per a un equip de so molt potent.

Diu també que ja sap qui són els que van iniciar la xiulada. Jo li donaré algunes pistes: persones desnonades, jubilades, aturades, estudiants, professores, treballadores municipals... I jo, jo mateixa vaig xiular a la plaça. Perquè la democràcia no és el corsé còmode que es posen un cop cada 4 anys mesos abans de les eleccions sinó que és cada instant de la seva vida pública (i de la nostra) on tenim dret a intervenir.

Quan les coses van bé, s’apunten a les elits, als grans que ens han dut al triomf; quan les coses van malament, s’apunta a la responsabilitat individual de cada conciutadà que humilment intenta viure.

En això últim estem d’acord, tot i que els nostres prismes són ben diferents. Tal i com va fer el poble treballador català des de 1701 fins al 1715, assumirem la nostra responsabilitat i direm que no volem que França o Espanya ens expoliï però tampoc volem que ho faci la burgesia catalana.

És per això que ens tocarà tornar a segar arran.

Carla Vall i Duran