El Garraf, any 2020

A la comarca del Garraf hem passat dels 77.000 habitants el 1991 als 147.000 d’enguany. Un increment demogràfic de gairabé el doble en 20 anys, una densitat poblacional del 791 hab/km2 i una taxa bruta de creixement de 12 punts (Idescat): Són positives o negatives aquestes dades? Què passarà d’aquí a 8 anys?

Anem a pams. D’aquestes xifres, el primer que se’n desprèn és que, vulguem o no, la comarca sencera ha crescut i em fa l'efecte que qui manava no ha tingut pas en compte aquests apunts demogràfics que són públics i estan a l’abast de tothom. Tanmateix, amb l'actual (des)encaix territorial i dins d’un estat espanyol que ens fa de muralla medieval quan a capacitat d’expansió, qualsevol polític mira com a màxim a 4 anys vista, no gosa albirar més enllà. Ara bé, que ells ho ignorin no significa que no es pugui fer: només cal preveure com estarà el país en un futur pròxim i també en un de llunyà, amb la informació de que disposem avui per avui.

A curt plaç, el dia després de les properes eleccions del 25N sense anar més lluny, sembla com si un munt de coses estiguessin a punt de canviar; sembla com si Catalunya votés la seva Independència, com si fóssim a un pas de fer història davant els comicis més importants de la nostra vida: alàs, res d’això no passarà. El 25 de novembre, res no canviarà. Catalunya haurà sortit a comprar un cotxe caríssim i tornarà amb la mateixa carraca escarransida amb que va sortir: CiU revalidarà la seva majoria i la mateixa gent governarà el país, amb la mateixa mentalitat i les mateixes idees, és a dir: retallant, pagant peatges, pagant 1€ per recepta, sense accés al crèdit, en definitiva, sense sortir de la crisi. Res no canviarà perquè el Sr. Mas només ha convocat eleccions anticipades i només ha promès un munt de metàfores que enerven mig Europa.

D’altra banda, deia, el nostre futur a llarg terme, al 2020, no s’albira gaire esperonador si no fem quelcom d’urgent atès que el Garraf  tindrà una terrrible taxa d’atur del 23% (avui ja puja al 16,54%), i fins i tot l’esperança de vida s’haurà reduït als 77 anys pels homes i 83 per les dones a causa dels estralls de la crisi endèmica de 2008. A nivell nacional, com res no haurà canviat el 25 de novembre de 2012, Catalunya ja serà un estat propi dins els Estats Units d’Espanya que formaran part dels Estats Units d’Europa, perquè CiU tindrà la potestat de canviar el rumb de mig planeta i el món s’adaptarà a la voluntat del Sr. Mas…

En quant a reactivació econòmica, les dades financeres no seran encara del tot reeixides: haurem sortit del daltabaix que suposava la transició cap a les estructures d’estat, però encara quedarà pol.lir quatre detalls del III Pacte Fiscal de 2018. Això sí, gràcies al miracle de la interdependència todos seremos mucho mas catalanes y mucho mas ricos.

Al 2020, els Estats Units d’Espanya hauran estat rescatats 3 vegades d’ençà el 2013 per tal de salvar l’Euro dels Estats Units d’Europa; el corredor ferroviari central serà un èxit i el PIB de l’ Estado Propio de Aragón serà el doble del de l’Interestat de Catalunya. Lérida i Gerona seran les úniques províncies espanyoles que registraran un atur positiu i l’Estado Propio de Extremadura els hi negarà les ajudes socials promeses a la bestreta de 2019. Les estructures d’estat catalanes duplicaran mil.limètricament totes les estructures d’estat espanyoles amb la meitat de recursos, i Madrid retornarà un generós 31% dels impostos que es recapten aquí. L’Interestat de Catalunya serà, després de l’Estado Propio de Las Islas Baleares, qui més pagui i menys rebi, si fa no fa als nivells de 2005, pre-crisi endèmica espanyola.

La Independència no és cap broma ni cap joc pensat per excloure una part de la societat, la Independència és urgent. No ens podem pas esperar al 2020, no ens podem pas permetre el luxe de no saber, d’especular, de no informar clarament a la societat, de no posar dates i sobretot de no concretar: la independència és cosa nostra i ningú pot negar el dret històric de la nació catalana de ser plena. Extrapolar les dades actuals a l’any 2020 pot resultar fatal per Catalunya si no hi posem remei a les properes eleccions, si algú no ens assegura que la Independència és a tocar.

Preguntava al començament si un increment demogràfic com el del Garraf era positiu o negatiu (165.000 habitants projectats pel 2020 –font Idescat): doncs bé, un creixement sostingut és la millor notícia que un territori pot tenir i, aquí, malauradament, no es dóna pas: la comarca ha de créixer més perquè està per sota dels llindars europeus mínims i, la solució, passa perquè Catalunya tiri a terra les muralles medievals que l’encerclen i l’ofeguen. Ens agradi o no, Sitges, Vilanova, Cubelles, Ribes continuaran creixent, però és responsabilitat nostra promoure que ho faci com cal, en benefici de tots. Si no lluitem plegats per un horitzó de prosperitat i oferim als ciutadans un camí segur pel qual pari la pena lluitar col.lectivament, sense perdre un segon, la situació pot esdevenir molt perillosa. La Independència és la sortida que Catalunya te per no perdre el tren d’un futur pròsper i reeixit, els dubtes en canvi, són la por de qui encara creu que les veritats a mitges no són mentides. El futur del meu país s’anomena Estat Independent de Catalunya i només ho veuré si recolzo qui parli el meu idioma.

Robert Cavaller i Delsing
Executiva comarcal Solidaritat Catalana per la Independència - Garraf.