Carta oberta als votants de CiU, ERC i CUP

L’empenta amb què Solidaritat Catalana per la Independència va obtenir 4 diputats el 2010 no desapareixerà pas, ans al contrari, es mantindrà ferma fins que culmini el procés d’alliberament nacional que Catalunya va encetar d’ençà la manifestació de l’Onze de setembre de 2012. Tanmateix, els resultats del 25N no ofereixen cap dubte: Catalunya vol la Independència, però no la vol a qualsevol preu. Per una banda, la urgència de la crisi preval davant tot allò que no sigui garantir les prestacions socials i els drets adquirits amb l’estat de benestar; i d’altra banda, la idea de la sobirania total no està prou arrelada encara al si d’alguns cercles socials fonamentals. En qualsevol cas, ara cal recolzar la decisió democràtica del nostre poble.

No debades, cal també que la gent de Solidaritat acceptem el fracàs electoral, siguem crítics, i ens reinventem sense perdre de vista els arguments que ens van aplegar un dia: la grandesa d’Espanya és directament proporcional a la feblesa de Catalunya; mai s’acceptarà a Madrid una negociació de tu a tu amb Barcelona; mai tocaran la seva Constitució per adequar-la als nous temps, i mai no permetran un major desenvolupament de la perifèria davant del centre. Fa 300 anys, Castella va conquerir Catalunya per les armes i aquesta realitat s’imposa avui dia a tot l’estat espanyol. Davant d’aquest panorama, els objectius de Solidaritat Catalana per la Independència no s’han assolit ni de bon tros.

Per aquesta raó, cal encetar una “desconquesta”, un compromís que engresqui el màxim de persones que dubten encara de si Catalunya serà o no serà mai un estat independent, però que ho desitgen. La Desconquesta es basa en la constatació de que Espanya és un model de país fràgil, és a dir, incapaç de readaptar-se, ataquinat i depenent d’estructures totalment rígides que l’ofeguen. Justament, allò que els catalans hem mirat d’evitar durant segles i que ara, volem aplicar a casa nostra per bastir un estat anti-fràgil nou de trinca (Teoria de l’Anti-Fràgil de Nassim Nicholas Taleb: “Antifragile: Things That Gain From Disorder”). Avesats com estem als avatars de la història i als canvis sobtats, la nostra rauxa, desgavell o petitisme —en contraposició al seny a voltes extrem— són cabdals per sortir-nos’en quan venen maldades, atès que el desordre, el desencís i la petitesa alimenten la readaptació constant, l’agilitat davant les adversitats. En això, catalans i catalanes, ningú ens guanya enlloc, i aquí rau precisament la nostra diferència envers els espanyols. Es hora doncs de passar a l’atac.

La Desconquesta s’anomena referèndum o se’n diu decisió valenta de qui el poble ha escollit per governar-nos. Es faci la consulta o no es faci pas, la sola via inequívoca per assolir la plena sobirania de Catalunya continuarà essent la declaració unilateral del Parlament Nacional de Catalunya. Votants de CiU, d’ERC i de les CUP, us emplaço al 2016. Si aleshores Catalunya encara no és un Estat de ple dret, estic segur que l’esperit de Solidaritat tornarà a aparèixer amb més força que mai. Espero, amb la ma al cor, que m’hagi d’empassar aquestes paraules: ens veiem d’aquí a 4 anys.

Robert Cavaller i Delsing
Adherit de Solidaritat Catalana per la Independència