La llibertat fa nosa — i el diferent en paga el preu

Vivim un temps en què les paraules semblen mal·leables, plenes de dobles i triples sentits. I tanmateix, siguen personals o col·lectives, segueixen marcant el rumb de les societats.

Llibertat. Quantes vegades la sentim invocar com si fos patrimoni exclusiu d’uns pocs? Com recorda Victòria Camps, una llibertat reduïda a la satisfacció del propi desig no és llibertat: és egoisme. Ho veiem quan la democràcia s’utilitza com a pretext per preguntar només “què hi ha del meu?”, ignorant que la llibertat també implica responsabilitat i interdependència.

Democràcia. Hauria de voler dir parlamentar, deliberar, escoltar, construir espais comuns. Però massa sovint es converteix en un combat d’estratègia i d’eslògans, on guanya qui crida més, qui humilia més, qui colpeja amb més força —a Twitter, als platós, als parlaments. El debat es dilueix, la política es converteix en espectacle i la paraula perd el seu sentit transformador.

Aquest deteriorament no és casual. Les nostres estructures trontollen i l’economia empeny cap a una competició ferotge. Com més inseguretat, més fàcil és assenyalar culpables. I així, convertim en sospitós qui té menys, qui ve de fora, qui trenca privilegis, qui defensa la igualtat després de segles de patriarcat o racisme. No és naturalesa humana: és un sistema que necessita crisi i enemics per sobreviure.

Però aquest procés té un cost immens: es va esberlant allò que ens fa humans. Les llibertats que havíem conquerit plegats —solidàries, col·lectives, democràtiques— retrocedeixen. I ens passa perquè, des de les forces progressistes, sovint hem oblidat una part essencial de la política: les emocions, el relat, la capacitat d’il·lusionar. Ens hem cregut que la raó era suficient i hem renunciat a aquell punt d’irracionalitat creativa que també forma part de la nostra naturalesa.

Mentrestant, l’extrema dreta sí que ofereix un projecte —simple, fals, perillós, però projecte al cap i a la fi. Ofereix identitat, comunitat, pertinença, sentit de lluita. I davant d’això, no n’hi ha prou amb indignar-se. Cal tornar a mirar de cara el món que volem, el futur que imaginem, la gent a la qual ens devem.

No es tracta de destruir-ho tot i començar de zero, sinó de tenir el coratge de transformar allò que no funciona. La democràcia no és un decorat; és una pràctica viva. I només sobreviu si hi ha persones disposades a sostenir-la, a discutir, a escoltar, a construir junts.

Steven Forti ens recorda que tenim memòria i eines per fer-ho. I sí, de vegades som caïnites —ens discutim, ens exigim, ens critiquem— però aquesta exigència també és força: vol dir que ens importa.

Ara cal tornar al carrer, a la comunitat, a les places i a les institucions sense por. Cal baixar al fang quan calgui, però també recordar per què hi baixem: per aixecar horitzons, per encendre il·lusions reals, per tornar a fer que la política parli de vida i de futur.

Perquè hi ha molta gent disposada a lluitar per això. Perquè la democràcia, com la llibertat, només té sentit quan es comparteix. I perquè, si no defensem nosaltres la humanitat que ens defineix, ningú ho farà per nosaltres.

Rodrigo Trinidad.

Membre de Comuns VNG