Gent sense cases, cases sense gent

Cada dia és més freqüent trobar-se, al nostre país, de nit, a qualsevol dels caixers de les entitats bancàries que omplen els nostres carrers, persones estirades en un racó, dormint. Amb quatre cartrons i, en el millor dels casos, una flassada vella, han fet d’aquell lloc casa seva. Al seu costat, invariablement, un carretó amb tot el que tenen, ben bé res. Són, sens dubte, el sector més feble de la societat. La imatge d’una persona dormint dins d’una entitat bancària és una de les paradoxes més grans del capitalisme: una persona havent-se de refugiar a casa de qui l’ha dut a la situació de màxima precarietat és, senzillament, indignant.

Però encara hi ha més. La crisi provocada per l’afany de banquers i especuladors de tenir més i més ha portat milers i milers de persones a tenir gravíssims problemes per accedir a un habitatge o per conservar-lo. Les dificultats van començar pels col·lectius amb menys poder adquisitiu, gent jove i gent gran. En aquest moment, però, la situació és igual de greu per a tothom, tinguin l’edat que tinguin i treballin en el sector que treballin exceptuant, és clar, els de sempre, els poderosos; curiosament, els mateixos que han provocat la crisi. Al costat d’això, en els darrers anys, milers de famílies han perdut l’habitatge en què havien dipositat els seus estalvis i les seves il·lusions. La vergonyosa rutina dels desnonaments es repeteix diàriament a qualsevol dels nostres pobles i ciutats. N’hi ha hagut tants, que havien deixat de ser notícia fins que la desesperació ha portat algunes de les persones desnonades al suïcidi.

Tota aquesta gent –els que no tenen res, joves que no poden accedir a un habitatge ni de lloguer ni de compra, famílies desnonades, etc.– han d’enginyar-se-les com poden per tal de poder tenir allò que és més bàsic i que és reconegut arreu com un dret fonamental: un habitatge.Al costat de tot això, el que ens provoca més ràbia i odi és veure la gran quantitat d’habitatges que, sigui per la raó que sigui –per pura especulació, perquè han estat desnonats, perquè no s’han acabat de construir, perquè al propietari ja li està bé que sigui així, etc–, estan desocupats.  Des de fa anys, els plans urbanístics han fet créixer les nostres ciutats de manera innecessària i exagerada a costa de l’interès general i en benefici d’uns quants.

Gent sense casa, doncs, i, mentrestant, habitatges abandonats que provoquen la degradacio de l'edifici. No parlem de quatre cases: el Pla local de l'habitatge de l'Ajuntament de Vilanova, amb data de de desembre de 2012, situa la xifra d’habitatges buits a la nostra ciutat en 1500, un nombre absolutament exagerat i que, si ens fixem en la quantitat de gent que no hi pot accedir, és senzillament esgarrifós. Com es pot entendre que una societat permeti situacions com aquesta? Per quina raó hem d’acceptar que l’interès individual –o d’un col·lectiu reduït– passi per sobre de l’interès general?

No entendrem ni acceptarem mai, mentre hi hagi una sola persona al carrer o sense possibilitats d’accedir a un habitatge, que hi hagi pisos buits a la ciutat, mai. És per això que ens tocarà tornar a segar arran