Segrestats a casa dels pares!

Amb l’aplicació de la llei del sòl al 98 (amb l’objectiu de privatitzar el mercat del mateix) i també de la nova reforma laboral al 2002 (amb l’augment descomunal de la demanda de mà d’obra), es va  fomentar el model d’estat basat en la construcció desmesurada i l’especulació urbanística i tot en detriment dels drets laborals de les treballadores.

Al 2008, en esclatar la bombolla immobiliària i financera, la borsa es desploma, i les immobiliàries passen a deure una elevadíssima quantitat de diners a les entitats bancàries, els seus creditors.  Durant el 2010 el preu de l’habitatge no disminueix i un dels motius principals rau en què bancs i caixes van acceptar com a pagament els deutes de les immobiliàries en ruïna, grans quantitats d’estoc immobiliari amb un preu sobrevalorat. Les entitats bancàries contribueixen a nodrir l’estoc a preu inflat tot mantenint-ne els preus, i a continuació es dediquen a refinançar el deute de les immobiliàries de forma indefinida.

Un any més tard, com bé sabeu, diverses entitats van ser intervingudes, nacionalitzades, fusionades, entre d’altres i des d’aleshores, els preus dels habitatges han baixat gairebé a la meitat i el dels lloguers en una mesura més reduïda. Però, tant les corporacions financeres com els càrrecs responsables de tot plegat, segueixen imposant mesures que prioritzen el seus beneficis al benestar de les persones. Les joves ens trobem segrestats a casa dels pares perquè no podem accedir fàcilment a un habitatge de lloguer i encara menys a un de compra. El preu del m² útil a l’Àmbit Metropolità és de 3.425,87 €, per tant un pis de 80 m² val 275000€. Qui es pot permetre pagar aquesta quantitat de diners?

Els interessos de mercat provoquen que les classes populars no puguin afrontar ni el deute de la societat ni els seus propis, i acabin perdent el dret a un habitatge digne. Han sigut més de 47.934 desnonaments a l’Estat Espanyol en aquest 2012.  Això significa que als habitatges prèviament buits, se’ls sumen els desnonats, pel que a Vilanova tenim 6.813 habitatges on ni hi viu ni hi pot viure ningú. Cal tenir en compte que  mentrestant, el 18,42% de les 66.905 vilanovines no tenen treball.

I és gràcies a la voluntat de la gent de lluitar contra la desprotecció de les que no poden pagar una hipoteca, que s’ha aconseguit aturar 450 desnonaments a l’Estat Espanyol. Són petites victòries diàries que ens recorden que l’única lluita que es perd és la que s’abandona i que sense la voluntat del poble no hi ha revolució. Aturar la violència estructural del sistema depèn de nosaltres, és per això que caldrà seguir segant arran.