Oh Emprenedor, llum de la meva vida

Tot això són eufemismes, però a diferència dels missatges electorals, que també són frases buides, tenen una incidència real. La fraseologia capitalista és una llauna, volgudament capciosa i enigmàtica. No s’entén res, però ens afecta. És un matís important, perquè si la publicitat electoral fa volar coloms sense que ningú es cregui ni el color de la merda d’aquestes aus, el màrqueting de l’economia és perillosíssim i tothom se’l pren seriosament. Pel mateix motiu, la política està subjugada a l’economia, almenys així es planteja ara mateix. Vegi’s, per exemple, el darrer anunci de Banc Sabadell: insinua, d’una faisó estèticament sòbria, que l’ésser humà s’extingirà -l’ésser humà pobre, concretament- si no s’espavila. De fons, se sent l’himne de Plataforma per Catalunya, o a mi m’ho va semblar quan el vaig veure. En fi, perillosíssim. L’apocalipsi té una bona premsa fenomenal i els economistes se n’aprofiten. Els passa com a una dona que tira les cartes, en directe, a ràdio Cubelles, que no dóna l’abast. Es veu que les trucades s’allarguen més enllà de l’hora que dura el programa. De fet, si li traiem la barba i les ulleres a Santiago Niño Becerra, és possible veure-hi les faccions de Sandro Rey.

Com a relat paral·lel a les mitges explicacions, a les reformes d’amagatotis i a la repressió severa contra qualsevol intent de rebel·lar-se, ni que sigui dialècticament, a la versió 3.0 del capitalisme, és a dir, a la crisi, emergeix el mite de l’emprenedor. Consti que jo no sóc dels que considera els empresaris deixebles de Llucifer. Fins i tot m’he llegit amb interès l’Índex 2012 de competitivitat territorial, un informe que publica cada any, des de dos mil cinc, la patronal del Garraf, l’Alt i el Baix Penedès, l’ADEG. És una classificació comarcal que puntua allò que es coneix com a “competitivitat”. La gent de l’ADEG és gent seriosa i, amb la col·laboració de La Caixa, ha elaborat un paper en el qual la “sostenibilitat social” compta un vuit per cent del total d’indicadors. És exacte. Centrant-nos en el Garraf, hi ha unes quantes dades dignes d’atenció. Per una banda, és la comarca que té un percentatge més elevat de directius, tècnics professionals i científics. També és la segona i la tercera en percentatges de població amb estudis post-obligatoris i amb titulats superiors, respectivament. D’altra banda, és la comarca que té menys llocs de treball en proporció als habitants i una de les que compta amb la taxa d’atur absoluta més alta. En la presentació de l’estudi recorden que “una millor posició en relació als determinants de competitivitat de les comarques no sempre comporta un millor comportament econòmic i millores en els nivells de benestar”. Més competitivitat no significa més benestar: un resum fidel de la deriva capitalista dels darrers quaranta anys.

El Garraf presenta una situació desfavorable en “l’àmbit de l’emprenedoria i en el dinamisme del teixit empresarial”. Sembla que l’ADEG es pregunti com és possible que, si tenim els millors professionals i la gent més qualificada, no tinguem més emprenedors. Ja he escrit abans que el mite de l’emprenedor és propi dels nostres temps apocalíptics. L’empresari era massa d’anar per casa, poc inspirador, i per això es van inventar el mite. Davant tot el que va malament, l’emprenedor és un heroi que converteix els somnis en diners. Jo, que sóc rebuscat de mena, hi veig, en aquest conte, una nova lliçó moral. Tenim el planeta a disposició de les nostres idees, només ens cal empenta, ens diuen. Però som ganduls, dèbils i tenim poca iniciativa. Qualsevol crítica a l’estat de coses, pas previ al capgirament de la realitat, és una excusa per no agafar el toro per les banyes –pur victimisme. Entra en joc la doble noció de mèrit, una altra de les paraules de moda. Doble, perquè de la mateixa manera que la responsabilitat personal és crucial en els triomfs i en l’enriquiment, la desgràcia s’ha d’imputar, només i tan sols, al decurs de les accions particulars. Una explicació de la crisi que s’adiu força, a més, a la preeminència de l’individu. És l’acabament del missatge de la Thatcher: la societat no existeix, només existeixen els individus -i si són emprenedors, millor.