Pregó Festa Major de Cubelles 2013

Alcaldessa, Mònica Miquel, Regidora de Cultura,Noemi Cuadra, regidors, autoritats, cubellenques i cubellencs, amics tots moltes gràcies per acompanyar-nos aquesta tarda al pregó de la Festa Major de Cubelles d’aquest 2013, en portes de la Mare del Deu d’Agost, que convida com poques a la festa de manera massiva, i amb llicència dels patrons Sant Abdó i Sant Senén.

És cert que ja esteu de festa de fa dies, de festa continua, perquè al Juliol ja teniu la festa major petita, la d’ells, i la d’ella ,la grossa ja fa dies que va, amb actes i actuacions ben potents, amb el Mag lari, la Vella Dixieland, o els Vuit i el Principe Rana, que ja han actuat, i encara tenim tot un seguit d’actes amb aquest impuls d’ara mateix, i gairebé que ja empalmarem amb la festa de la Verema del Setembre, on ens retrobarem. I em consta que la il.lusió i les ganes de l’Agrupació de Balls Populars es contagia a tota la població gairebé tot l’estiu!.

Sigui com sigui doncs la festa, i amb la responsabilitat d’animar-vos hi, després que per aquest mateix balcó, hàgiu vist passar no el Príncipe Rana, sinó el Rei mateix, o el Pep Callau i d’altres cubellencs d’adopció com l’Artur Peguera, i d’altres que han viscut i crescut als vostres carrers i passejos, a la platja o a la vinya.  I no cal dir-ho sempre en el record i en la identificació amb Cubelles Charlie Rivel, homenatjat l’any que vaig nèixer el 63, el 80, i aquest any mateix quan van vencent aniversaris relacionats amb la persona d’aquest català universal.

Amb tot el meu vincle cubellenc és per companys de professió periodística, ja en etapa formativa a la universitat, quan vaig coincidir amb el Xavier Grau, que també ha estat pregoner, el Jordi Llompart, i també amb el Josep Almirall, tots tres directors de Ràdio Cubelles en diferents etapes, i tots tres ambaixadors de la vostra vil.la arreu on te’ls trobes.

De fet al Josep Almirall ens trobem a Catalunya Ràdio, allà on treballo, on a més de neguits sobre l’actualitat, la castellera, la política i social, també parlem una mica de la vinya i de la terra.

I que per cert he vist que en aquesta noble tasca pregonera, al marge de la regularitat que heu tingut des de l’any 79, també compta com a pregó el que va fer l’any 1958, en l’estrena dels gegants, el pare de Montserrat Roig, el també escriptor Tomàs Roig i Llop, que també era radiofonista, i que en la seva etapa a Ràdio Associació de Catalunya, dirigia la publicació, la revista de la ràdio, que es deia Catalunya Ràdio, que és d’on agafa el nom, l’emissora de la Generalitat.

I encara ara, la pionera Ràdio Cubelles i els seus més de 25 anys d’història ressonen en qualsevol que tingui el cuc i el verí de la ràdio, per la gran feina informativa, d’entreteniment i de cohesió social que ha fet, i que fa, i que ha servit d’exemple a tantes altres emissores que diferencien el nostre mapa comunicatiu, fent de la proximitat un valor constant en la informació de qualitat. Com també fan els companys de Canal Blau que fan la transmissió d’aquestes festes.

I a més no cal dir que el vostre majestuós campanar que és el far de tots aquells que entrem o sortim del Garraf venint o anant cap el sud us fixa en l’espai. Ja sóc a Cubelles penso, cada dia tant si vaig en tren com en cotxe a treballar a Barcelona. Ja he creuat el Foix.

I segons que he llegit l’arquitecte que el segle XVII va reformar i ampliar el castell de Cubelles va ser el Carmelita llec Fra Josep de la Concepción, un veritable crack, que tenia el sobrenom del tracista i que també va fer la capella de la Puríssima de la catedral de Tarragona, i la del Santíssim de la Prioral de Reus. Vull dir que jo a Cubelles estic com a casa, si fins compartim arquitecte.

En aquella època, com ara, ja teniem bons constructors. Els del futur ho tindran un pèl més fotut, ja heu vist aquesta setmana que Greenpeace ha dit que ja no queda cap forat, que segons com t’ho miris també és un descans.

És la nostra història del creixement continu. I hi ha molts elements que participen del creixement d’una societat. Es necessiten molts sentits, vaja es necessiten tots, perquè una societat, una comunitat, un poble, una ciutat ja com Cubelles és al mateix temps sòlida i fràgil

S’explica a la Xina la història d’un home, que fa molts anys, gaudia d’una oïda excepcional, fora d’allò que és normal.

De manera que, des de la riba d’un riu, podia sentir el soroll dels peixos nedant, sentia el soroll dels talps, i fins i tot dels cucs sota terra. I es veu que de vegades a la nit, el despertava el soroll d’una aranya al caminar.

Un dia va anunciar, i va ser considerat un prodigi, que havia sentit l’eclosió d’una rosa. L’endemà un grup de veïns el va acompanyar al jardí. Va acostar la seva orella a una ponzella que tot just començava a obrir-se i s’hi va estar dues hores, amb els ulls mig tancats i mig somriure. Els veïns li preguntaven.

-. Què? Has sentit res?
-. Ell responia abaixant les parpelles, i amb el dit damunt dels llavis, els demanava que no trenquessin el seu estat d’extasi.

Els deia que sí que havia sentit com se separaven els pètals amb una lentitud extrema, com corria la sàba, com s’apartaven les minúscules partícules del teixit vegetal...Li faltaven paraules per explicar tots els sons que percebia.

Després de passar quatre hores al jardí, una dona li va preguntar:

-. I la fragància, l’olor com és? Ens el pots descriure?
-. L’olor,que vols dir? Què és això? També en fan, també en tenen, les roses?

Aquell home tenia oïda però no tenia nas!

Doncs això que us deia, tots els sentits alerta, tots els sentits disposats, tots els sentits a punt per fer poble. L’olfacte, el tacte, la vista, el gust, l’oïda, i fins i tot un sisè sentit per fer Cubelles.

És cert que Cubelles té alguna cosa, que no tenen altres poblacions. La poetessa Dolors Thomas ho descrivia quan deia que estimava Cubelles:

Copsant-ho a poc a poc, sola i en el silenci, Una negra nit d’estiu em sorprenies, Bella i encisadora, camino entre els carrerons quiets, Entre el baf flairós de poble mil·lenari, i t’admiro.
L’airet fresc de la nit desvetlla les pedres velles Llençant guspires d’avantpassats que ens precediren, Esquema difús d’una nova Cubelles que s’esfuma i puja…
Seqüencies d’una non non, que no descansa i avança.
Papallones de mils colors fan el seu redós, dins del poble
La mar al lluny trenca amb onades. Remoreig de misteris… Alço els ulls vers l’infinit i es fosc. Sento basarda Tot es negre, no veig estels. Un gos plora d’enyor…
Jo m’esgarrifo amb delectança. Tot el poble es meu. Ara comprenc que ja t’estimo Cubelles! Quina quietud!  
Damunt meu pesa un silenci que trenca de portes endins
Amors i passions, cobejances, cors i ànimes netes…
Un eixam de vida que batega, lluita I viu…
Rondina, renega, crida… i estima, te lligams a la terra A quest boci de terra própia, terra generosa i bona. Donant tombs tota sola, et vaig sentint més, més i més
Ara ja sé que no podré deixar-te mai més.  

És un exemple és clar, i en podriem posar molts més perquè cadascú de nosaltres ens acabem fent la nostra Cubelles.

Som artesans, o hauríem de ser artesans de la nostra vida, de la bellesa de la pròpia vida. I és possible aconseguir-ho. Aquestes hores que compartirem de festa major són ideals per aconseguir-ho, perquè és mica en mica com podrem transformar i construir espais mínims perquè les nostres vides tinguin una mica més de color.

Espais, com deia l’ex-ministre i filòsof Àngel Gabilondo “que ens permetin amb intensitat i densitat relacionar a través de la paraula, fer de nosaltres un relat suportable.

És clar que vivim en un món on no tothom té la possibilitat d’articular la seva pròpia paraula, on sovint la seva paraula està callada, silenciada, arraconada, un món on no és fàcil viure.

I en aquest horitzó hem d’entendre tots plegats, que viure només es pot entendre que ho és veritablement si és un viure solidari.

La tasca de cuidar-nos, de crear aquests espais de bellesa de la pròpia vida és una tasca comuna. La cura d’un mateix ha de ser compatible amb la dels demés, amb la dels altres. No serem mai lliures, fins que no ho siguem tots i totes.

I a vegades és difícil, però hem de mirar de fer compatible allò que pensem i allò que fem.

Hi pensava aquests dies amb l’exemple de Charlie Rivel, que té record i homenatge permanent a la vila que el va veure nèixer, i ell mateix va ser prou generós i constant fins que al cap dels anys, va poder fer concordar el seu desig d’arrelar-se a Cubelles.

Ell que va viatjar tant, portant bellesa, portant somriure, crítica i rialles arreu del món, que va viure l drama de la guerra, de les guerres, del nazisme, de la dictadura, que fins fa gràcia una foto que he vist al programa on es veu damunt la placa de la corresponent plaza del Caudillo, el cartell amb la convoctòria de l’homenatge a Charlie Rivel, ell que se’n fumia tant com podia dels totalitarismes, tant allunyats de la rialla i de la llibertat. Charlie Rivel, va viatjar i avui dia també hi ha molta gent que viatja, que es desplaça fins a Cubelles Tot un món, per trobar el seu moment de descans i de vacances, de  fer turisme. És un viatjar infinit com deia , i escrivia Claudio Magris

“No hi ha viatge que no travessi fronteres, polítiques, lingüístiques, socials, culturals, psicològiques,fins les invisibles que separen un barri d’un altre dins de la mateixa ciutat. Les que hi ha entre persones, les tortuoses que ens els nostres inferns ens barren el pas a nosaltres mateixos. Traspassar fronteres, també estimar-les, en la mesura que defineixen una realitat, una individualitat, li donen forma, i així la salven d’allò indistint.

Però sense idolatrar-les, sense fer-ne ídols que exigeixen sacrificis de sang. Saber que són flexibles, provisionals i peribles, com un cos humà, i per això mateix dignes de ser estimades; mortals en el sentit de subjectes a la mort, com els viatgers, no ocasió i causa de mort, com han estat i són tantes vegades.
Viatjar no vol dir únicament anar a l’altra banda de la frontera, sinó descobrir que també som a l’altra banda.”

Els que viatjaven i havien estat a banda i banda de món, i de múltiples fronteres i que han acabat donant forma i espais emblemàtics a Cubelles, també són els “indianos”, els americans que es van anar a fer fortuna i que van tornar per explicar-ho i per lluir-ho. Ara són més els russos, abans els anglesos, alemanys, francesos, i fa molts anys els americanos, com Pere Escardó i el botó de mostra de l’Aliança, o les fonts d’aigua de Joan Pere i Roig.

Per cert que quin èxit ha tingut el trenet que permet visitar i conèixer aquests racons de Cubelles, s’ha hagut de reforçar la seguretat, i que permet anar fins a la platja cada vegada més apreciada per banyistes i pels patinadors, no pels skaters, que aquests s’estimen més el passeig, sinó el patí l’embarcació típica de Cubelles!

Fer fortuna. Anaven a fer fortuna. I la fortuna la podem fer ara a la festa major, cuidant les amistats. Sempre s’ha dit que qui té un amic té una mina, o també “on hi amics. Hi ha riqueses”, o “als amics favors, i als enemics, justícia”, és clar que també és diu “Gran amistat, interès o pecat”.

Plató ja considerava l’amistat preferible a l’amor: “dels enamorats, la majoria cobegen abans que res el cos, fins i tot abans de conèixer el tarannà de l’estimat i d’experimentar les seves altres qualitats , de manera que no veuen prou clar si encara voldran ser amics de l’estimat després que hauran sadollat la seva passió.”

He buscat aquesta referència, perquè també lliga amb la vostra història aquella que parla del dret de “pernada” i que va fer allunyar-se a l’Edat Mitjana als de Geltrú, i acabar creant la Vila Nova de Cubelles. Ja som on havíem de ser! Ja som en l’origen de tot plegat en les fites, en fixar el terme, que veig que és una batalla-pacífica que encara heu hagut de tancar ara amb els veïns de Cunit.

Però que puc dir d’amor, amistat i de pernada sí a Cubelles es respira encara el batec de Joan Boscà, a l’Antiga  Quadra Gallifa ,el de l’amor cortesà, l’amic pel qual Garcilaso de la Vega hauria fet testament!

El Boscà que estudiàvem de petits, per la seva introducció de l’hendecasilab a la poesia castellana al Renaixament. Petrarquista convençut que va adaptar el sonet , el tercet encadenat... En castellà i en català recitava a l’amor

No sab lo cami d’amor                                                                                                                                                                                           lo qui diu per fellonia
«tal cosa yo no faria»,
mostrant l’esdevenidor.

Quant los ulls han presentat
a l’entendre lo bon alt,
la voluntat fa lo salt
sperant lo desigat.
En tal cas es gran error
dir una semblant follia:
«tal cosa yo no faria»,
 mostrant l’esdevenidor.

El que jo faria a més de molt l’amor, i estimar la paraula i les persones, i de construir espais d’entesa ciutadana és viure la festa major amb el màxim grau d’intensitat.

El periodista Jaume Passarell, l’any 1930 escrivia, a propòsit de la festa major, pensant en la jornada de demà:

“Tal dia com el 15 d’agost de tots els anys, el sol surt més aviat, i és més resplendent que els altres dies. Així que treu el nas, darrer el llençol de l’aigua, ja fa l’ullet. És el senyal. Immediatament tots els campanars del país es posen a repicar alegrement.

Sant Quinze d’Agost hauria de ser marcat al calendari Bonavia amb tantes creus vermelles com pobles hi ha a tot el país. Catalunya, aquest dia, es converteix en un envelat monumental, atapeït d gallardets i de banderoles virolades. És una gran taula plena de cassoles fumejants, entorn de la quan pren seient tot el país.

Amics meus, és qüestió de posar-se a to amb la diada, i per tant, de celebrar la Festa Major. Que cadascú la celebri, com és natural, de la manera que millor li plagui. Aquell al qual li agradi ballar, que se’n vagi a l’envelat o a les sardanes; el gormand, que es passi tres dies seguits menjant arròs, escudella d’ànec i pollastre rostit, amb una amanida d’enciam, tomàquet i pebrot i negada d’oli, i traguejant en ferm.

Això que servia pel 1930 ens serveix el 2013, com a fil de continuïtat festiva. Amb els gegants d’Abdón, l’Assumpta, el Charlie, amb la recuperació dels Caps Grossos Tradicionals de Cubelles, amb les flames i el foc del Viagrot, dels diables, de les dragueres i l’aigua de la seva DRAGA, la que va dissenyar la Pilarin Bayès . Amb el so engrescador de la nova colla de Grallers, Amb els 20 anys de la Colla dels Panderos, o potser hauriem de dir de les panderes!, amb la força dels timbalers i de les Timbaleres que sempre estan a punt! , amb el castell de focs, amb el ball, amb els cubellencs i cubellenques

I amb el pollastre de festa major acabo.” A l’Índia, no a la dels Indianos, sinó a l’altra s’explica que :

“ Una nit, la dona de Nasrudin va fer cuinar un magnífic pollastre en un foc de llenya, I es va asseure davant d’ell per menjar-se’l junts.

- Quina llàstima- va dir ell-llàstima que siguem tants!
- Tants? –va preguntar la dona- què vols dir?
- M’hauria estimat que només fossim el pollastre I jo.

Que siguem molts de festa a Cubelles! Amics Bona Festa Major