Dues justícies

Arriba un moment que, com que el descrèdit de la justícia a Espanya és tan gran, la gent no absol a ningú pel fet que els jutges i tribunals així ho determinin. S'ha demostrat abastament que aquest estament és vist com a majoritàriament sectari, parcial, tendenciós i ultradretà. Potser fins i tot, l'absolució i la manca de judici a determinats personatges ha acabat sent la seva condemna popular.

No és una exageració. És una constatació que s’ha anat sedimentant amb els anys, cas rere cas, arxiu rere arxiu, absolució rere absolució. La idea que a Espanya hi ha una justícia especialment dura amb uns i extraordinàriament indulgent amb altres ja no és patrimoni d’una minoria militant: és un sentiment transversal.

Només cal mirar la cronologia dels grans escàndols de corrupció vinculats al Partit Popular per entendre per què.

El cas “Gürtel”, iniciat el 2009, va destapar una xarxa de finançament il·legal que va operar durant anys. No va ser fins al 2018 que una sentència va acreditar l’existència d’una “caixa B” i va provocar la caiguda del govern de Mariano Rajoy. Nou anys per arribar a una conclusió que, mentrestant, va permetre mantenir estructures de poder intactes.

El cas Bárcenas, estretament vinculat a aquesta trama, va posar negre sobre blanc l’existència d’una comptabilitat paral·lela al partit. Malgrat les condemnes a Luis Bárcenas, el recorregut polític de moltes de les responsabilitats apuntades va quedar en no res, reforçant la idea que el sistema absorbeix l’escàndol sense transformar-lo en conseqüències reals.

El cas “Kitchen” (2018), una presumpta operació para-policial per espiar el mateix Bárcenas i protegir la cúpula del partit, és encara més il·lustratiu: una trama que apunta a l’ús de recursos de l’Estat per tapar corrupció interna. Anys després, el procediment ha anat perdent peces clau pel camí, amb imputacions que cauen i responsabilitats que s’esvaeixen.

El cas Púnica (2014) i el cas “Lezo” (2017) van seguir un patró similar: macro-causes, detencions espectaculars, anys d’instrucció i una sensació creixent que el temps judicial juga a favor dels acusats. Dilacions, peces separades, recursos constants. La justícia lenta no és justícia: és desgast i, sovint, impunitat.

En aquest recorregut apareixen noms clau. Rodrigo Rato va ser condemnat pel cas de les targetes “Black”, sí, però altres derivades del seu pas per Bankia es van anar diluint en absolucions o responsabilitats limitades. Eduardo Zaplana va ser jutjat anys després dels fets investigats, en un procés que per a molts arribava tard i amb un impacte polític ja esmorteït, i excarcerat el 2019 per una malaltia terminal. Jaume Matas va acumular condemnes, però també beneficis penitenciaris i una sensació general que el càstig mai no va ser proporcional al dany causat.

Un altre episodi que plana sobre aquesta desconfiança estructural és l’anomenada Operació Catalunya, una presumpta trama para-policial que, durant anys, hauria utilitzat recursos de l’Estat per fabricar o amplificar escàndols contra adversaris polítics, especialment vinculats a l’independentisme. Les revelacions periodístiques, enregistraments i investigacions parlamentàries han apuntat a la participació de comandaments policials i a l’ombra de responsables polítics com Jorge Fernández Díaz, però el recorregut judicial d’aquest afer ha estat, fins ara, limitat i fragmentari. Per a molts ciutadans, el fet que un escàndol d’aquesta gravetat —que posaria en qüestió l’ús mateix de les institucions de l’Estat— no hagi derivat en responsabilitats clares ni condemnes contundents és un dels exemples més evidents d’aquesta doble vara de mesurar que erosiona la credibilitat del sistema judicial.

I després hi ha els qui ni tan sols han arribat a ser jutjats. O que han passat pels tribunals com qui travessa una tempesta breu: mullats, però intactes.

El cas de Vox —amb informacions recents sobre finançament, donacions irregulars o vincles opacs que han anat apareixent en l’esfera pública— s’afegeix a aquesta percepció d’una justícia que sovint reacciona tard o amb poca contundència quan es tracta de determinats espais polítics.

El contrast amb altres causes és el que acaba d’encendre la metxa. Mentre alguns processos s’eternitzen o s’afebleixen, altres —especialment els de naturalesa política— han estat resolts amb una rapidesa i una severitat que molts consideren excepcionals.

Això s’hi suma la percepció d’un tracte diferenciat quan es tracta d’altres actors polítics o socials. Les actuacions judicials en causes vinculades a l’independentisme català —amb penes severes i interpretacions expansives de delictes— han estat comparades, sovint, amb la relativa laxitud percebuda en casos de corrupció o mala gestió vinculats a sectors conservadors o de dreta.

Però si hi ha un àmbit on aquesta desconfiança s’ha convertit en indignació oberta és en la gestió de la pandèmia.

Entre març i abril de 2020, milers de persones van morir en residències de gent gran a la Comunitat de Madrid sota el govern de Isabel Díaz Ayuso. Documents oficials van evidenciar protocols que limitaven derivacions hospitalàries. Les denúncies de familiars i entitats es van acumular. I, tanmateix, la gran majoria de procediments judicials han estat arxivats.

No és només el que va passar, sinó el que no ha passat després: cap gran causa judicial amb conseqüències polítiques directes. Cap depuració clara de responsabilitats. Només arxius, carpetes tancades i una ferida social encara oberta.

A aquest episodi s’hi afegeix el cas de la parella de la mateixa Ayuso, Alberto González Amador, investigat per presumptes delictes fiscals i irregularitats en la facturació durant la pandèmia. Més enllà del recorregut judicial concret, el cas ha tornat a posar damunt la taula la sensació que determinats entorns polítics es mouen en una zona de baixa intensitat judicial, on els escàndols rarament es tradueixen en conseqüències immediates.

El mateix patró es repeteix en altres crisis. La gestió de la DANA al País Valencià, sota la presidència de Carlos Mazón, ha estat objecte de crítiques severes per la resposta institucional i la gestió del risc. Però, de nou, la frontera entre responsabilitat política i responsabilitat judicial sembla infranquejable.

I és aquí on el problema es fa estructural.

Perquè la ciutadania observa. I compara. Compara terminis, compara intensitats, compara conseqüències. I arriba a una conclusió inquietant: que la justícia no és igual per a tothom. Que hi ha una Espanya judicial que castiga amb duresa determinats actors i una altra que administra amb guants de seda els errors —o els abusos— dels poderosos.

Aquesta percepció, sigui totalment exacta o només parcialment, té efectes devastadors. Perquè la justícia no només ha de ser imparcial: ha de semblar-ho. I quan deixa de semblar-ho, perd la seva funció essencial com a àrbitre legítim.

Llavors passa el que està passant: que les absolucions no convencen, que els arxius no tanquen res, que les sentències no pacifiquen. Que el judici continua fora dels tribunals.

I en aquest judici paral·lel, cada vegada més gent té el veredicte clar abans que comenci el procés.

Perquè quan la confiança es trenca, la toga deixa de ser garantia d’equitat i es converteix, per a molts, en un simple símbol de l’abús de poder.