Esperant, esperançat, l'endemà

Vagi per endavant que tinc dues coses ben clares.

La primera La Via Catalana serà un èxit. És igual si en alguns trams queden alguns buits, és igual si en altres s’agafen les mans amb bufandes (naturalment estelades) per ocupar més lloc, és indiferent si passa per la llotja del camp del Barça amb l’estadi buit. És igual. La gran mobilització coordinada que demostra la via catalana és una evidència de l’èxit, i una mobilització d’aquest nivell no la fa qualsevol causa. Si la causa és la independència – altres encara que siguin comptat com a independentistes segurament reclamant bàsicament el dret a decidir- la presència de tanta gent és il·lustrativa d’una voluntat que després cal que tingui el trasllat a la política institucional. No cal que hi hagi guerra de xifres, no cal caure en cap mena de provocació. El civisme que presidirà la Via ja serà una demostració de que la voluntat d’una part de la ciutadania de Catalunya. Per tant cap mena de dubte de l’èxit social, cívic i polític de la Via Catalana i també amb les lògiques i puntuals descoordinacions serà també un èxit organitzatiu. Queda dit 

La segona cosa és que em ja cansa una mica – apreciació estrictament personal- sentir parlar de la Via Catalana. I puc entendre que sigui jo sol el que n’estigui cansat de sentir-ne parlar, debatre i pontificar.  Aquets estiu, potser per l’absència habitual de notícies, hem estat matxucats sistemàticament amb notícies sobre aquest esdeveniment. No hi ha hagut dia en que les emissores fessin dues o tres entrevistes sobre el tema, era qüestió recurrent en les tertúlies. Els diaris ens portaven més informació de la que habitualment sobre aquest temes. I les informacions poden ser interessants, com conèixer alguns aspectes de l’organització i dels objectius, o les opinions de ciutadans i ciutadanes il·lustres, fins a temes tant banals com si les samarretes de la cadena estan fabricades al Marroc i que d’aquest fet en volen fer discurs polític. Un cop més l’absurd, inútil i gens interessant debat de si els consellers i consellers aniran a la cadena humana, o  la pura xafarderia de saber si aquest hi va i aquesta no. Per inri alguns partits donen llibertat per anar-hi o no.

Samarreta, banderola i adhesiu 12, una ganga. I donaria segur per pagar el que calgui, sàpiga-ho Sr. Navarro.   

AP-7  i CV-32 nord gratuïtes no amb suport a la independència sinó per mesures de  seguretat. Precedent interessant. Els túnels del Garraf, però malgrat les promeses segueixen igual de cars.

En fi hem tingut informacions per donar i per vendre fins a resultar-me ja avorrida.

Els més interessant de l’onze amb l’èxit de la cadena, és que l’endemà és el dotze i la vida segueix i cal veure com la mobilització s’analitza i es canalitza. L’Onze serà voluntat col·lectiva, sentiment personal, convicció política però un cop feta la mobilització que, segurament forçarà algunes decisions, (recordem l’any passat, que l’onze va generar unes eleccions avançades) caldrà veure com es canalitzen aquestes legítimes aspiracions. Perquè els sentiments (i aquí n’hi ha molt de sentiment) i les decisions de les administracions no lliguen sempre bé.

Però a  diferència de l’any passat el govern, el President, ja s’ha avançat volent evitar que li marquin el full de ruta i per tant s’avança a que pugui passar i assenyala el procés. Voluntat de consulta el 2014 i si això no funciona eleccions plebiscitàries el 2016. Per tant ens indica que cal actuar amb prudència, es cura amb salut i ja proposa desplaçar la data de manera més o menys encoberta. Però abans del President ja hi havia hagut veus significatives en el procés que li han aplanat el camí com la del president de l’Institut d'Estudis Catalans (IEC), Joandomènec Ros,  “que tem que el procés sobiranista s'estigui fent amb massa pressa. També que té la impressió que les coses s'estan fent sense prou base”. O el mateix  president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Carles Viver Pi-Sunyer, opinava  en una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio que "Ens estem fixant molt en el 2014 i és possible que el 2014 no puguem encara fer aquesta consulta perquè ens l'impedeixin i hàgim de veure quins mecanismes tenim en un futur immediat per fer una segona convocatòria o per anar cap a unes eleccions de tipus plebiscitari", ha indicat en aquest sentit”. Tot políticament correcte i tot ben mesurat.

Però aquestes afirmacions del President aixequen una certa suspicàcia en els sectors més clarament sobiranistes i també aixeca una certa sorpresa entre els mitjans informatius i els tertulians de capçalera. Sembla que la raó de tot plegat ho desvetlla el setmanari Tiempo en que en una exclusiva informativa revela les negociacions obertes entre els governs català i espanyol i fins i tot fixa alguna de les qüestions que s’estan debatent per poder fer una consulta pactada que si s’arribés a un acord es preveuria el 2016. Guanyar temps és una necessitat del govern català i del govern espanyol i també els respectius partits que conformen els govern. Del que es diu en la informació fins a la realitat hi ha un llarg camí per recórrer. Cap dels dos presidents vol passar a la història com poc dialogant i a més a Catalunya li interessa i és del tot necessari pel reconeixement exterior que quedi clar que s’han esgotat les vies dialogades i pactades amb l’estat.

Ara però ens cal afrontar el dotze i el tretze i així fins quan sigui amb voluntat de seguir mantenint la clara voluntat de poder decidir però també al país li calen moltes més coses.

Per començar un pressupost que eviti la situació de precarietat i de manca de debat polític en que ens ha situat el Govern, cal aprofundir en el debat de les prioritats en els que cal que el govern actuï i, malament si només aquestes prioritats són les de caràcter referendari, podem arribar a la consulta amb una societat fracturada per la crisi i aquesta situació crec que és avui l’enemic més gran per una activa participació en el procés del dret a decidir.

L’onze serà un èxit però els èxits després cal gestionar-los amb prudència i amb la temprança necessària  perquè no ens pugin al cap i fixant-nos només en un objectiu perdent altres aspectes cabdals pel país.

Celebrarem l’èxit i és molt necessari fer-ho però disposem-nos a seguir treballant sigui pel 2014 o sigui pel 2016 però quan arribi el moment que hi arribi una societat cohesionada i que quan es voti no hi hagi aspectes col·laterals que puguin distorsionar la realitat i el resultat. 

Esperançats afrontem el proper curs.