A la recerca del punt de trobada

Aquest agost ens ha portat a llegir aquí mateix a l’EIX Diari  dos articles que fan referència a les urbanitzacions peri-urbanes, per una banda la Federació d'Associacions Periurbanes publicaven el text, Urbanitzacions Periurbanes, les 33 zones poblades oblidades de la ciutat on es queixen de situacions quotidianes no resoltes i per part del govern de l’Ajuntament que precisa el seu paper respecte a aquestes urbanitzacions en el text Les urbanitzacions periurbanes seran una prioritat del nou planejament urbanístic de l’equip de govern de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. I encara hi ha hagut una resposta al govern per part de la Federació però que no aporta cap més arguments dels ja donats en el primer text.

Percepcions subjectives per part dels veïns i en alguns temes objectivament tenen tota la raó i per altra banda la posició des de l’administració, molt ben argumentada i raonada posant damunt el paper també els elements objectivables.

Percepcions veïnals sobre la base d’unes mancances constatables sobre unes realitats i també posicions raonades des de l’administració que hauran necessàriament de confluir, de trobar el punt on sigui possible de resoldre tot allò que es pugui per permetre una millora substancial en la quotidianitat dels veïns d’aquestes urbanitzacions, aquest punt de trobada és necessàriament com diu el govern municipal el POUM. POUM que ja ha iniciat el seu camí amb l’aprovació de l’Avanç del Pla...

Però llegit tot plegat cal dir sense risc d’equivocar-nos gaire, i modificant el conegut vers del poeta, que hi ha molt per fer, però també dir, que no tot serà possible.

Tema d’actualitat, però no és nou. Per entendre la complexitat de la situació d’aquest nuclis de població nascuts i crescut a l’entorn de la ciutat ens hauríem de situar a la dècada dels cinquanta, seixanta i més endavant encara. Ara farà prop de cinquanta anys (concretament 48) que en Joan Virella una persona altament coneixedora del territori escrivia un reportatge al Setmanari de Vilanova on ja posava de manifest el problema de les urbanitzacions, ho era llavors i ja presagiava que en el futur continuaria essent un problema.

“Els antics propietaris parcel·laren el terreny amb esperit especulatiu, procurant treure’n el màxim profit, traçant uns vials insuficients o cenyint-se als tortuosos camins de carro preexistents. El dia que s'hagin d'ordenar segons uns corresponents plans urbanístics serà a les despeses dels actuals parcel·listes, afectant-les-hi part dels terrenys, i és molt probable que més d'una caseta se'n vagi a rodar. La Legislació vigent permet fraccionar i vendre qualsevol terreny independentment de la qualificació que pesi sobre d'ell, sigui de dedicació rural, reserva industrial o futura zona urbana. La responsabilitat d'aquesta qualificació recau en el nou propietari que és el que en sortirà perjudicat. Aquest té opció únicament per a edificar una barraca o caseta d'aixopluc i per a guardar-hi atuells, limitació que ha estat àmpliament vulnerada” (1)

Virella l’encerta i ja palesava de manera clara el problema en l’origen, propietaris sense escrúpols amb ganes de guanyar diners fàcils i persones que volien tenir el seu petit -o gran- espai fora de la ciutat, però de la petita caseta per eines al que s’hi va construir hi ha molta diferència. I amb la permissivitat de les administracions, sinó amb complicitat en alguns moments, del moment i amb la complicitat també de les companyies de serveis que poca documentació demanaven per fer- hi el corresponent negoci.

Fos quina fos la qualificació del terreny es senyalaven les parcel·les impunement, es venien i es començava a construir. Ni importava que algunes d’elles estesin en lleres de torrents i rieres, que els desnivells fossin exagerats o que la seva superfície no donés per gaire més que a per barraques. La necessitat de moltes persones de tenir espais fora de les ciutats, bàsicament els cinturons industrials en aquells moments, va fer que els territori del Garraf, la nostra pròpia ciutat quedés clapejada de construccions que sense àmbit de legalitat i que van conformar amb el pas del temps veritables nuclis residencials –de segona residència- sens cap mena de serveis, perquè no era possible donar-los des de la legalitat i perquè en un principi la pròpia edat dels usuaris era aquella en que tot deu ser perfectament suportable.

Amb el temps aquestes urbanitzacions van esdevenir problemàtiques, des d’un de vista urbanístic per la manca de serveis i infraestructures, socials per l’envelliment de la població i perquè han passat a ser primera residència, i econòmic per les despeses a fons perdut que cal fer per qualsevol mínima i efímera millora.

És evident que per una qüestió d’equitat social i per dignitat cal afrontar la seva normalització perquè estem davant una realitat i cal assumir-la i transformar-la en una part de ciutat consolidada. I aquí tothom ha de fer els seus esforços, uns, el propietaris, l’econòmic i l’administració el de posar serveis, mantenir-los i fer possible que ningú perdi ni drets ni possibilitats en processos que, pel seu cost inicial, genera tensions més que evidents.

I caldrà molt diàleg, permanent i constructiu, sumar voluntats, cessions a vegades doloroses, mantenir confiances mútues. 

Han passat ja quaranta–cinc anys de les primeres eleccions municipals democràtiques després del franquisme, en cada elecció en els programes de tots els partits (d’aquells que tenen programa) el tema de les “peri-urbanes“ apareix i es mostra voluntat d’afrontar-lo però la realitat és una altra i continua essent un problema pels seus habitants però també per aquesta ciutat. Una de les proves més evident de que constitueix un problema difícil de resoldre és que en aquest període democràtic a la nostra ciutat només s’ha afrontat la resolució urbanística de dues d’aquestes urbanitzacions que és desenvoluparen al llarg dels seixanta i com s’ha dit malgrat vigilàncies i ordenances, han anat creixent de manera més o menys constant, amb febre constructora de diumenge al matí o amb més “catxasa” obertament tota la setmana.

Els propis plans generals que s’han treballat indiquen possibles solucions que es podrien resumir en tres: La legalització i per tant la possibilitat de la urbanització en la seva totalitat, aquelles ubicacions construïdes que es toleren sense massa intervenció i aquelles que estan abocades a la seva desaparició (eliminació, enderrocament, vaja).

Coneixem perfectament el que significa urbanitzar amb tots els ets i uts alguna d’aquestes preexistències. Incorporar a la ciutat alguna d’aquestes urbanitzacions més enllà del propi procés urbanístic, carregat de problemes estructurals, configura un doble imaginari. Per un banda els propietaris comencen a percebre que els interessos de l’administració són contraris als seus. Per part de qui té l’obligació d’urbanitzar també es crea un clima en que, sabent que els objectius són positius i compartits, es converteix en un procés que és afeblidor políticament i sorprèn, també, la virulència i la falsedat d’algunes acusacions amb el consegüent cansament i/o desgast personal. En definitiva és tracta d’un procés altament difícil però necessari d’afrontar.

Però més enllà del problemes -i no en són pocs- veïns i administració han de posar les bases, perquè el punt de trobada dels legítims interessos globals que és el POUM, permeti el màxim de sortides possible als problemes que tenen avui les urbanitzacions, amb un certa imaginació en les solucions i aplicant el màxim d’innovacions que avui existeixen per poder urbanitzar amb garanties de qualitat i minimitzar alguns costos, però també hi haurà problemes que caldrà assumir.

Evidentment ara tocar esmenar, i caldria posar-hi amb ganes, aquell desgavell que la ciutat sense voler va heretar.

L’instrument del Pla General ha de generar possibilitats, recursos i esperances... Confiem en que tothom estigui a l’alçada.

(1) L'expansió de Vilanova ofegada pel cinyell de les construccions clandestines, parcel·lacions pirates i urbanitzacions. Joan Virella. Setmanari de Vilanova (1976-1978), 3/8/1977, pàgina 14