Polo, el perseguidor

 Polo dirigia a Barcelona aquesta unitat creada pel règim dependent de la Polític-Social i dedicada als serveis d'intel·ligència i espionatge de la resistència republicana. La seu central estava a la Via Laietana (Comissaria d'Ordre Públic des de 1931) i tenia per objecte detectar qualsevol element contrari al franquisme. Aquest policia dedicaria tota la seva vida a la repressió d'anarquistes i sindicalistes fins al mateix dia de la seva mort.

En aquest article parlarem d'aquest personatge fosc, cruel i miserable, però no només de la repressió en si –una tasca que qualsevol policia del règim hagués desenvolupat millor o pitjor- sinó de la instrucció que rebria de la mà dels germans Badia durant la II República; també tractarem l'obscura detenció de l'aragonès de Munébrega, Justo Bueno, acusat el 1941 pel comissari com a presumpte assassí dels dos Badia (vegeu El Complot del Garraf; perspectiva garriguenca publicat a Eix Diari) i d’altres episodis macabres; finalment, tractarem de sorprendre al lector revelant on estava el cau del funcionari en la seva època daurada dels tristos i grisos anys quaranta a Barcelona.

Aprenent a perseguir

Durant el temps que el Capità Collons va ser el màxim responsable d'Ordre Públic de la Generalitat disputant-se el control del carrer amb els anarco-sindicalistes de la CNT-FAI (1933-36), Pedro Polo va ser un obedient deixeble del màrtir d'Estat Català. Sembla que Miquel Badia tenia certa simpatia per aquest element, sent correspost per Polo que aprenia les menyspreables tècniques policials de la delació, l'espionatge i la tortura. La lluita pel control dels carrers, segons va manifestar el propi Carles Pi i Sunyer (ERC), es va convertir en una “guerra a mort”. Tant va ser així que l'historiador Josep Peirats –membre de l’agrupació anarquista Los Solidarios que va viure en primera persona la persecució- va deixar escrit: “alguns casals d'ERC s'han convertit en masmorres clandestines on se segresta i apallissa treballadors”. Malgrat no formar part de cap formació política, Polo –qui lloava la figura de Badia- executava les ordres del Capità Collons. Mentre, el periodista Lluís Ayamí –d'Acció Catalana que es va passar a l'ERC de Companys- només podia relatar que l'ofensiva contra la CNT-FAI s'havia ampliat “contra qualsevol manifestació obrerista; a les cel•les de la Comissaria s'estan repetint els abusos de l'etapa d'Arlegui, Cap de la Policia amb Martínez Anido”. Les crítiques als horribles hàbits dels Badia, Polo i companyia, arribaven de sectors diversos: des del crític musical i col·laborador de El Be Negre, Rossend Llates, a les del corresponsal del diari catòlic El Debat, Enrique de Angulo, o les del pare franciscà montblanquí, Pere Sanahuja. De fet, Sanahuja va deixar constància en els seus llibres que “a l'octubre de 1934 Ascaso és torturat i Durruti detingut per ordre expressa de Dencàs -àlies Nostro Duce- i Badia”.

Perseguint i perseguit

Després de la mort a tirs de Miquel i Josep Badia al carrer Muntaner de Barcelona, Polo es va quedar sense el seu mentor. La versió oficial atribuïa el crim a la Falange Española (FE) però en l'ambient s'intuïa que havia estat obra d'anarquistes i qui sap si sota l'auspici de Companys, enemistat aquest últim amb el petit dels Badia a causa d'un penós assumpte de faldilles. Polo ho sabia i es va sentir obligat a resoldre l'assassinat. La guerra però, ja havia començat i arribava el moment en què la Barcelona llibertaria es cobrés els excessos. Efectivament, Bueno era conscient que Polo sospitava del seu grup de pistolers, integrat, entre d’altres, per l'anarquista argentí Lucio Ruano. És llavors quan la truita es torna i comença una persecució contra l'agent policial qui no té més remei que fugir en els primers mesos del conflicte refugiant-se a Perpinyà. Es quedaria fins a la caiguda de Barcelona en mans feixistes, però no de braços creuats, doncs treballaria per a la SIFNE (Servei d'Informació de la Frontera del Nord d'Espanya) del General Franco. En tornar del costat dels vencedors, recuperaria el seu estatus a la Prefectura Superior de la Policia Nacional, en aquest cas, al servei de la temible Brigada Polític-Social.

Abans potser seria convenient oferir al lector alguna anotació sobre la vida de Justo Bueno. Aquest pistoler aragonès, torner de professió, ha passat a la història com la persona que va instigar l'assassinat dels Badia. Molts el titllem d'anarquista –va participar en la crema de tramvies durant les vagues del transport- però en realitat no era més que un lladre-sicari al servei del bon pagador. Acusat per l'esquerra d'afavorir a la FET -i viceversa- i a les màfies de contrabandistes no va dubtar a exiliar-se després de la guerra. Encara que puguem establir algun paral•lelisme amb Polo, res més lluny de la realitat. A la seva tornada a Barcelona, casualitats històriques van portar a trobar-se als nostres dos protagonistes un matí de 1941. Com dèiem, Polo, novament al servei de la Prefectura Superior de Policia, el va reconèixer i sense dubtar-ho el va detenir. Bueno seria condemnat a mort i afusellat a Montjuic. Tal ha estat l'odi que ha despertat aquest personatge al llarg dels anys que aquest mateix mil•lenni membres d'Estat Català s'han encarregat d'esborrar el seu nom inscrit en un dels monòlits del que vol ser una mena de Bosc dels Justos del cementiri barceloní.

Però centrem-nos en Polo. Després del seu encert en la detenció de Bueno, es va obsessionar per perseguir als pocs republicans que encara vivien en la clandestinitat a la Barcelona dels quaranta. Com dèiem, l'òrgan encarregat d'aquesta purga era la Brigada Polític-Social dirigida amb mà de ferro per l'històric Eduardo Bóveda Quintela, que aleshores va escapar d’un atemptat dels llibertaris de Los Maños. Quintela va desenvolupar una enorme acció repressiva contra els militants i organitzacions llibertàries a Catalunya. Però sembla que això no va ser suficient. La Polític-Social va haver de ser reforçada el 1946 per una altra unitat, la de Serveis Especials. En efecte, com alguns intuïu, l’escollit per dirigir-la va ser Pedro Polo. En aquest període arribaria a ser sotscap de la Polític-Social amb rang de comissari. Polo Borreguero seguiria ordenant pallisses, tortures i execucions a Via Laietana fins a deixar el càrrec el 1955, no sense abans rebre de mans del Director General de Seguretat, el general Hierro, la medalla al mèrit policial al 1952. Potser aquesta medalla va voler reconèixer detencions miserables com la de l’any 1950: un infiltrat de Polo Borreguero, Aniceto Pardillo Manzanero, va permetre desarticular al gener d'aquest mateix any al grup anarquista Los Maños, quan aquest pretenia atemptar contra Franco. L'operació es va saldar amb la mort de Wenceslao Jiménez Oribe, responsable del grup, i la detenció i posterior execució de dos dels seus membres: Ortiz i Gracia. Segons els va informar el propi comissari als interrogatoris: “sabíem tots els vostres passos fins i tot des d'abans de que sortíssiu de França”.

Però si un assassinat va encendre els ànims dels resistents aquest va ser el del llegendari guerriller José Luís Facerías, qui queia crivellat als carrers de Barcelona l'agost de 1957 -en aquesta data, Polo Borreguero era cap del Gabinet d'Informació del Govern Civil, càrrec que va exercir fins el 1972-. Immediatament es produirien desenes de detencions d'antifeixistes. En l'operació repressiva van actuar els serveis d'informació de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, la VI brigada regional de la Divisió Polític-Social a les ordres del cap superior Juan Estévez i del mateix comissari Polo i un destacament de la Guàrdia Civil al comandament del general Juan Luque Arenas, considerat un expert en repressió.

El cau del perseguidor

Pedro Polo havia nascut el 1897 i va ingressar al cos el 24 de juny de 1921, durant la dictadura de Primo de Rivera. Finalitzada la guerra, com dèiem, Polo Borreguero va retornar a Barcelona. Membre destacat del franquisme va saber triar la seva residència. Aquesta no va ser altra que Villa Carmen, al carrer de l’Escorlnalbou, la casa familiar de l'anarco-sindicalista Frederica Montseny, primera dona a ostentar el càrrec de ministra en l'Europa Occidental amb la II República. Deixem doncs que sigui la pròpia Montseny qui ho relati:

(…) Allà hi vam viure uns tres anys i desprès ens vàrem traslladar al núm. 37 del que encara es deia c. Guinardó i desprès va convertir-se en Escornalbou. La casa està en peu encara, marcada amb el núm 37 i amb l'esgrafiat “Villa Carmen” a la façana.

A casa nostra hi va viure i va passar-hi les vacances l'historiador Max Nettlau, que va venir fidelment des del 1928 fins a 1936. Era a casa nostra quan va esclatar la revolució del juliol.

A casa nostra hi venien a conversar sobretot amb la meva mare Soledad Gustavo, diverses i múltiples persones, des d'Angel Pestaña  fins a Escaso i Durruti, quan van tornar a Espanya, així com Garcia Oliver i molts d'altres. Al costat de casa hi havia aleshores un magatzem que nosaltres teníem llogat, en el que guardàvem totes les edicions de “La Revista Blanca”. Milers i milers de volums, entre els quals hi havia “La reacción y la Revolución” de Pi i Margall, “Las Grandes corrientes de la literatura del siglo XX”, de Georges Brandes, els volums traduïts al castellà de Hans Runer, totes les novel·les i llibres del meu pare, entre elles “La evolución de la filosofia en España” i les novel•les que jo havia escrit; La Victòria, El hijo de Clara, La indomable. Hi havia també col·leccions de La Novela ideal, La novela Libre, El mundo al día, magazín mensual i El Luchador, setmanari publicat durant dos o tres anys. Segons també sembla, va instal·lar-s'hi en ella el Policia Polo i quan ell la va deixar van ser venuts en pública subhasta els pocs mobles que hi quedaven, desprès dels pillatges successius soferts per la nostra mansió. I dic nostra perquè era la nostra llar però no pas perquè en fóssim els propietaris. Contràriament al que moltes vegades s'ha dit, els propietaris eren la casa Gordo i Trías, agència de transport.

Mesquinesa, fetitxisme o, simplement, morbositat? Per què voldria viure Polo a Villa Carmen? Es volia impregnar del moviment llibertari? A cas era anarquista? No, però com qualsevol maníac repressor potser pretenia respirar l'ambient d'unes figures indomables que van donar la seva vida per la República, les llibertats comunes i la solidaritat entre coetanis. La història ara ens demostra que no li va servir per a res.