El Vendrell té un pla per al barri

Amb l'aprovació de la llei 2/2004, de 4 de juny, de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial es dóna inici als famosos “pla de barris”, destinats fonamentalment a millorar les condicions urbanístiques, econòmiques i socials a través d'incidir en una sèrie d'aspectes com la millora de l'espai públic, la rehabilitació d'elements comuns dels edificis, la provisió i millora d'equipaments per a l'ús col·lectiu o la incorporació de la perspectiva de gènere, entre altres.

Entre els més de 100 beneficiaris i 150 projectes aprovats hi trobem la ciutat del Vendrell, que l'any 2007 va firmar el conveni per accedir al programa tot aconseguint un pressupost total de 10.561.000 euros destinats a finançar 19 actuacions en el seu nucli antic, del que recentment n'ha obtingut la segona pròrroga.

Així, sota la problemàtica d'un centre històric poc cohesionat, aïllat urbanística i socialment respecte de la resta del municipi, amb poca activitat comercial i un teixit associatiu atomitzat i en la que el declivi en el seu parc d'habitatges i la disminució de la població autòctona ha comportat uns alts nivells d'immigració i delinqüència, es dissenyaren 19 actuacions tendents a dinamitzar aquesta àrea, potenciar les vies que estructuren el barri, donar nous equipaments al nucli antic i aturar la degradació urbanística, social i econòmica.

Malgrat la bondat dels seus objectius, el pla de Barris al Vendrell no els ha abastat de manera plena: la rehabilitació d'elements comuns d'edificis del centre històric (especialment en zones on la conservació ha estat més deficient, fins al punt de conservar canonades d'aigua de plom i on hi ha una presència important de població extracomunitària o gent gran, amb poca capacitat econòmica) o de l'antic Casal Familiar o la Cooperativa Agrícola per convertir-los en espais de confluència per la ciutadania són projectes que o bé s'han descartat o bé s'han aturat; d'igual manera que ha passat amb la instal·lació d'ascensors en immobles dels anys seixanta o les noves passares sobre la Riera de la Bisbal.

Per altra banda, aquells programes amb incidència social i econòmica s'han dut a terme – el programa de dinamització comercial, el programa jove, l'Oficina del Nouvingut o el programa d'atenció a la gent gran, per exemple – i en molts casos han demostrat el seu èxit, però encara hi ha molt camí per recórrer si es vol acomplir amb els objectius marcats per la llei.

De fet, el principal escull en el procés és que els diferents pla de barris tampoc han quedat indemnes de la crisi econòmica que sotja actualment totes les administracions públiques del nostre territori. En aquest sentit la problemàtica és doble: la Generalitat no compleix amb el compromís de pagar la seva aportació i els ajuntaments - que han d'aportar el 50% de la inversió - estan condicionats per la seva pròpia tresoreria sent difícil assumir els costos de manera individual. Aquest és per exemple el cas del Vendrell: els programes i actuacions de transformació urbana (com la rehabilitació de la Cooperativa Agrícola, obra de l'arquitecte Cèsar Martinell i d'alt valor cultural) han estat aturats per manca de finançament, mentre que la continuació dels programes socials – més necessaris que mai – estan condicionats a la liquidació de l'aportació de la Generalitat de Catalunya i a la modificació del pla econòmic i financer intern.

Però la conjuntura econòmica i els problemes d'integració existeixen i malgrat les circumstàncies de la Generalitat, el Vendrell és una zona especialment castigada, on no només la qüestió d'integrar la població immigrant no s'ha sabut abordar de manera correcta sinó on la “crisi del totxo” ha convertit l'atur en un mal endèmic de primer ordre. És en aquest punt on els ajuntaments a nivell general i l'Ajuntament del Vendrell a nivell particular han d'enfrontar-se al repte d'actuar sense o amb poc finançament. Malgrat que aquesta segona pròrroga del pla de barris prioritzi, a priori, els programes socials, l'impagament de les aportacions per part de la Generalitat no pot ser l'excusa per creuar-se de braços i quedar-se immòbil perquè ara, més que mai, la ciutadania necessita d'uns ajuntaments competents, que estiguin al seu costat i que els donin suport i responguin a les seves necessitats. En definitiva: hi ha crisi, però no crisi d'idees i ara és quan l'enginy, l'afany de superació dels consistoris i la vocació de servei públic dels nostres càrrecs electes ha de posar-se, més que mai, sobre la taula.