La seguretat, un dret col·lectiu

En pocs mesos, diverses ciutats del Penedès i el Garraf han començat a desplegar sistemes de videovigilància als seus espais públics. El Vendrell ja ha obtingut autorització per instal·lar 45 càmeres, i Vilanova i la Geltrú preveu col·locar-ne a finals d’any als principals eixos comercials. Aquesta mesura arriba en un context en què els Mossos d’Esquadra alerten del pes creixent dels delinqüents multireincidents: només sis persones acumulen 75 detencions en un any al Garraf. La dada és tan eloqüent com preocupant, i reforça la sensació d’impunitat que molts ciutadans perceben davant dels fets delictius reiterats.

L’ús de la tecnologia per millorar la seguretat ciutadana és avui una realitat estesa a la majoria de ciutats europees. Les càmeres permeten prevenir actes delictius, aportar proves en investigacions policials i, sobretot, generar una sensació de control que pot dissuadir conductes incíviques. Però cal evitar que l’eficiència acabi imposant-se al respecte dels drets fonamentals. La vigilància massiva no pot substituir la convivència ni la confiança mútua.

La instal·lació de càmeres als carrers ha d’anar acompanyada de criteris clars, transparents i revisables: on es col·loquen, qui gestiona les imatges, durant quant temps es conserven i amb quina finalitat. El control democràtic d’aquests sistemes és tan essencial com la seva utilitat preventiva. La seguretat és un dret col·lectiu, però la llibertat individual també ho és, i el repte és trobar un equilibri just entre tots dos valors.

Els ajuntaments tenen, en aquest sentit, una responsabilitat doble: garantir la protecció dels seus veïns i preservar la confiança en les institucions. En temps de por i inseguretat, la temptació de demanar més càmeres pot ser tan gran com el risc d’acabar vivint en una societat que es vigila a si mateixa. La videovigilància pot ser un instrument legítim i útil, però mai no hauria de convertir-se en una renúncia a la convivència ni a la llibertat.

Participa a l'enquesta