Ateneu poètic, 7

QUINZE ANYS

Sóc a mig camí
de la sensatesa.
Era infant ahir
i encara no em pesa.
L’amor em distreu
dels jocs de quitxalla;
encenc el foc breu
d’alguna baralla.
Si la vida és greu
com un cop de dalla
el meu seny és lleu
com un bri de palla.
He deixat enrera
els meus anys isards,
hem fan salivera
els licors amargs.
Marco genolleres
als pantalons llargs.

                                La musique me prend comme une mer!
                                            BAUDELAIRE

EN EL SILENCI obscur d’unes parpelles closes
que tanca l’Univers en el meu esperit,
la música s’enlaira.  – Talment en alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l’infinit, trencades les rescloses,
i se m’emporta lluny dels Nombres i les Coses,
i més enllà del desig, quasi fins a l’oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig, musica endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio –perdut en l’estreta salvatge
dels llavis de l’escuma i dels braços del vent.

                                                                           18 de maç 1937

ÚLTIMA ROSA

OBRINT sota la pluja la seva carn morada,
secreta,en el jardí deshabitat i clos,
tan nua, en l’olorosa misèria del seu cos,
desesperadament l’última rosa es bada.

Tot és, al seu entorn, corrupció i repòs.
¿Qui féu creixer en la branca, ja quasi despullada,
el botó destinat a obrir-se a l’arribada
de l’orba estació que condemna les flors?

Ningú no et sabrà mai, poncella de novembre!
¿Per què la teva heròica voluntad de florir,
si tot el món és fred i hostil com el jardí?

-L’atzar no sap on va ni quines llavors sembra.
El seu pas és feixuc. Camina poc a poc,
sobretot, pels camins que no duen en lloc.-

                                                 Agost 1937 – 3 octubre 1938

CANÇÓ

    Nellaer dolce che dal sol s’allegra...

                                                                                    Inferno, VII

MELANGIA,  el teu somni canta
i una ombra a voltes l’enmudeix.
- Quan et vinc massa prop, m’espanta
el silenci, dins teu, que em reflecteix.

¿D’on ve la música que et trenca,
melangia, fàcil cristall,
al vespre, quan la son blavenca
ve, com la bruma al fons de cada vall?

-De la crida sense resposta
que fan els últims raig de sol,
tan endalt que aquell que si acosta
cal que guanyi la nit en el seu vol.-

                                                                     18 novembre 1942