Ateneu poètic, 9

POEMES DE L’ALQUIMISTA

L’APRENENT DE POETA, 1937

PEDRA

Dura com l’aigua dura.
Arrel d’ella mateixa.
En èxtasi perenne
la pedra perpetua
la pedra, imatge pura,
i la idea de la pedra
sen’s fa del tot madura.

EL CAVALLER

No m’esguardis donzella:
porto la mort als ulls.

No m’esguardis donzella,
que et prendré el somni pur.

No m’esguardis donzella:
vull estimar i no puc.

JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
D’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un  bes,
per un de sol, prò que besés
Iidel besat em desbesés

Jo em donaria a qui em volgués
com si jo no me n’adonés:
com una almoina que se’m fes

L’ALIENAT

PASSA LA LLUM PER AMAGATS CAMINS

Passa la llum per amagats camins
i arriba al cor de la tenebra:
per a la llum no hi ha confins,
arreu i posa un toc de febre.

Ara la llum em ve de dins
i em crema els ulls i la palpebra.
S’enfilen pal•lids violins
quan el mati la pau celebra.

Si em perdo mai, serà la llum
la que m’haurà per la mirada.
La llum em mira de besllum
i em fa l’ullet com una fada.
Me’n vaig amunt, car per la llum
l’ànima tinc endiumenjada.

CÀNCER

LA SABATA

He donat el meu cor a una dona barata.
Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
Fa el mateig goig que un trosor mig perdut.

Totes les noies fines que romden a ma vora
no han tingut la virtut de deonar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amrg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és un àngel ni és in infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n’ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficció al voltant de ma vida.
aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
Per això deixo encara la sabata en els fems.

ATZUCAC

SÓC TAN VELL

Sóc tan vell com parís.
La pluja ja no em daura
i he perdut el somrís.

Sense teló de fons
sense esceneografia
se me’n van les cançons.

No hi pensaré mai més.
La sal és més salada
que en el record un bes.

COMIAT

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes...
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podre dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang, sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabé ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.

                                                             París, 6 de maig 1946.