Un mestre de la meva edat

Si les dates tenen alguna importància, aquesta coincidència per mi la té. Per una diferència d'uns quants mesos, en Joan Barril i jo teníem la mateixa edat, i, tot i això, o potser per tot plegat, em plau dir-vos que ha estat el meu mestre. Diuen que tots aprenem de tots i que no cal representar els papers de mestres-alumnes. Aquest no ha estat el nostre cas. En Joan, mai no m'ha donat classes pel fet d'haver estat contractat en un centre de formació o ensenyament, on jo m'hagi pogut matricular com alumne.

El que en Joan Barril i jo no podríem negar, com en el cas de tants altres, és haver estat contemporanis, haver compartit uns mateixos oficis, aficions comunes, línies de pensament imaginatives i complicitats generacionals. El que et fa pensar que, malgrat no haver-nos trobat mai, els camins d'aquesta vida són una puta antítesis de la casualitat al·lotròpica, o, com diria en Joan Ollé una collonada del destí.

El mestre ens ha deixat. El nostre llibre d'estil ha quedat orfe i nosaltres hem quedat com un submarí, fent aigües dins d'un mocador.