Independència

L'educació no és una estructura d'estat

Eix. Educació

Eix. Educació

L’endemà. Aquesta és la gran qüestió, a més del títol d’una pel·lícula. Tots els qui persegueixen el somni d’una Catalunya independent ho fan per un “endemà”, per una utopia, una visió, una terra promesa, una Ítaca. El present és interpretat com les marrades per la Mediterrània d’Ulisses per culpa d’un déu obstinat a fer complir unes lleis que ja no s’adiuen amb l’enginyós i racional heroi grec. Les penes i tribulacions del moment tenen sentit perquè formen part del sacrifici necessari abans de la recompensa, val la pena qualsevol cosa perquè hi ha un objectiu grandiós, meravellós, una fita per la qual no regatejarem esforços aliens. Desnonaments, morts per tancament d’unitats hospitalàries o corrupteles polítiques. Tot ho podem consentir perquè al final del camí hi ha la salvació, un paradís poc explicitat però salvat en una fórmula tan catalana com és allò de “ja ho arreglarem després, això”. Ai, les utopies! Que en són de boniques!

Ulisses, però, no tenia necessitat de crear unes estructures d’estat pel camí; prou feina se li havia girat buidant ulls de ciclop o evitant els encants de les sirenes. Aquí ens escau més la història sagrada; Moisès porta el poble pel desert –alerta! quaranta anys!- i s’entreté en aconseguir-li unes lleis, una estructura d’estat segons com es miri. Catalunya –sempre tan assenyada- vol anar fent camí sense perdre el temps. Arribarem amb els deures fets. Tindrem tot el que ens cal per gaudir dels rius de vi i mel que reguen la terra de l’endemà. Aprofitarem la travessa per anar-ho preparant amb cura i amb el sentit pràctic que ens caracteritza.

Hi ha qui pregunta, com si fos una dada reveladora de la personalitat, què us enduríeu a una illa deserta. Podríem preguntar el mateix als nostres guies, que s’endurien a una Catalunya independent? La resposta no és pas difícil. Està a la premsa i es corrobora amb fets. No s’endurien escoles. Almenys no s’hi endurien mestres, que són la part més cara d’una escola. Malgrat el constatat envelliment i la falta de professionals per assumir els reptes pendents no es convoquen places de mestre ni de professor de secundària. Sí que hi ha una convocatòria per formar part de la hisenda catalana, tot i que aquesta és encara una idea abstracta. Hisenda és una estructura d’estat, té una categoria, un país no pot funcionar sense funcionaris i inspectors d’hisenda, està clar. I quan les treballadores de la hisenda catalana portin criatures al món de l’endemà, naixeran ja independents, o sigui, que no els caldrà tampoc anar a cap escola bressol. Vet aquí perquè es van fent cada cop més prescindibles.

No, l’educació no ha obtingut un grau de consideració prou elevat com per ser estructura d’estat. No ens ho prenem malament, tampoc hi ha arribat la sanitat o el cos de bombers. La Catalunya de l’endemà porta camí d’esdevenir una república financera ultraliberal i privatitzada. Perdó! Oblidava que això ja ho arreglarem després. Bé, vaja, que em sembla que estic en el relat equivocat. No sóc capaç de veure el futur meravellós que ens espera. Dec ser home de poca fe.



Últims articles publicats


També et pot interessar