El professor com a personatge. Merlí, John Keating o Rainer Wenger

Ja el tenim aquí. Acaba d’aterrar a les pantalles de casa nostra el professor estrella en versió catalana, o sigui, en una situació laboral precària i sense prou diners com per mantenir-se per si sol, desemancipat vaja. El personatge en qüestió beu de tòpics fàcils per construir un retrat pujat de to, de colors llampants, entretingut però irreal, simpàtic a estones; com dirien els adolescents, a qui tant s’assembla, de vegades “té un puny a la boca”, petulant, cregut, graciós només si estàs a la seva estela. Ara bé, recolzat en el seu complex de superioritat, en el menyspreu romàntic per les normes bàsiques de convivència i en quatre nocions anecdòtiques de filosofia se’ns pot arribar a fer interessant. Com sempre passa a les pel·lícules sobre súper-profes, la seva classe és el somni de qualsevol professional; en Pol Rubio sembla un novici a punt de prendre els hàbits i els seus companys són càndids, bonhomiosos i dolçament immadurs. Ni quan gesticulen com si sodomitzessin un meló aconsegueixen transmetre’ns un gram de la tensió que pot arribar a viure’s en una aula. El senyor Merlí –es veu que per ser professor mediàtic no pots dir-te Josep Pérez- tira la canya sense manies i amb un punt barroer; la canya, la xarxa i l’arpó però en comptes d’engegar-lo per patètic –com li passaria a qualsevol home madur que empaités jovenetes- la professora d’anglès cau en els seus braços com una fava en qüestió de minuts. És el seu súper-poder, com el flautista d’Hamelí, quan en Merlí s’hi posa és irresistible.

L’aproximació que fa el cinema a la professió docent és natural que sigui novel·lesca, truculenta de vegades. El personatge és sempre molt més important que no pas la realitat. La versemblança, el fet que una història sembli vertadera sense ser-ho i que és el motor de qualsevol narració de ficció, sempre s’aconsegueix més fàcilment amb qui no coneix el gremi en profunditat. Els metges mai es reconeixen en les sèries de metges; els policies, els jutges o els científics pirats mai se senten explicats quan se’ls converteix en personatge, han deixat la seva quotidianitat i se’ls ha utilitzat, lícitament, com a argila per a una altra cosa, per a la ficció, per a l’entreteniment.

De vegades, la ficció té una força brutal i distorsiona la visió que es pot tenir d’una professió. Va ser el cas de John Keating, el professor transgressor del Club dels Poetes Morts. Un home engolit pel seu personatge el qual malgrat la seva intel·ligent manera de comunicar l’amor per la literatura, es passa de frenada i no calcula prou bé les conseqüències dels seus actes. Mai he simpatitzat amb l’oh, capità! Mon capità! És, fins a cert punt, idòlatra. La immersió que fa en la vida dels seus alumnes és tan profunda i tan poc prudent que acaba amb la vida d’un d’ells. En canvi, el senyor Keating és per a molts el model de professor que hagués volgut tenir, l’exemple del que hauria de ser un professional. Li passa el mateix al Rainer Wenger de L’Onada. El seu experiment a l’escola amb el feixisme –plantejat amb una intel·ligència enlluernadora- se li’n va de les mans i acaba també de forma tràgica.

Ara com ara, en Merlí sembla que exemplificarà un dels pitjors pecats que pot cometre un educador. Posar els alumnes al seu servei en comptes d’estar ell al servei dels seus alumnes. Aprofitar la seva situació de superioritat intel·lectual i jeràrquica per enlluernar un personal que no té les eines necessàries encara per desemmascarar-lo i sentir-se d’aquesta manera admirat, aplaudit i estimat, gratificacions que no es capaç de trobar pel que sembla fora d’aquest àmbit. En Merlí hauria de posar-se en mans de professionals que l’ajudessin a superar els seus traumes i els seus complexos o deixar les pastilles o la coca o el que es prengui amb el cafè amb llet al matí o contractar un grupet de palmeros que l’acompanyi fins i tot a pixar. No ho sé, però en el seu estat val més que no entri en una classe, només val per fer una sèrie.