Pagar més als millors mestres

Sembla de sentit comú. El millor futbolista cobra més que el que és més matusser, el millor directiu d’empresa cobra més que el que no ho és tant. El cert, però, tal i com jo ho veig, és que les coses no són així. Hi ha una confusió generalitzada entre tenir èxit i ser el millor. Normalment els més ben pagats són els qui tenen més èxit mentre que els millors poden o no coincidir amb aquests. Hi ha un munt de cantants mediocres fent-se rics al costat d’altres d’excel·lents que són amateurs. Els millors no sempre són els que tenen més èxit, el món no és tan bonic.

De tota manera, se’ns dirà que s’establiran uns indicadors objectius, es fixaran unes marques precises amb les quals es distingirà sense cap mena de dubte al bon professional del mediocre. Ja estic veient les graelles per als equips directius, les enquestes per a les famílies i per als alumnes, els dossiers complimentats viatjant cap a la inspecció educativa, tot en un formidable moviment burocràtic dirigit a aparentar eficàcia, justícia, eficiència en l’ús dels recursos públics; en fi, tota una colla de virtuts gairebé teològiques que discriminaran el gra de la palla, el bo del dolent, el qui té èxit del qui no en té.

En realitat, el que es mirarà és l’índex d’èxit dels alumnes, o sigui, quants aproven i quants suspenen. Tots sabem com ens mesura l’administració. Si el que es posa en joc és la nostra nòmina, no patiu, els índex de fracàs escolar baixaran amb una celeritat mai vista; el suspens serà un fet raríssim; en el moment en que s’hagi de pagar de la nostra butxaca esdevindrà gairebé una venjança personal. I quan hi hagi proves externes? Cap problema! De fet, serà l’única cosa que prepararem. Pels alumnes que no hi arribin mourem Roma amb Sant Pere, afrontarem els dotze treballs d’Hèrcules o tretze si fa falta, per ensenyar-los? No! Per obtenir aquell dictamen, aquell paperet oficial que els farà sortir del sistema, aquell justificant que explicarà per què aquest individu no aprèn. I, en el fons, tothom està interessat en emetre aquests paperets: l’administració deixarà de comptabilitzar-los en les seves proves, els professors tindran un salconduit per la seva avaluació, els psicòlegs i gabinets privats, que proliferen com kebabs, clientela assegurada… El país anirà bé! Fins i tot mourem l’economia!

Finalment el sistema tindrà èxit. Serà millor? A qui li importa! El que quedarà, el que s’haurà aconseguit serà magnífic, espatarrant, pirotècnic! Després d’anys i anys de retallades en els sous a tots els professors –inclosos els de l’escola concertada, que no són funcionaris-, després que tots hagin perdut al voltant d’un vint per cent del seu poder adquisitiu, tant els bons com els no tan bons, la discussió pot quedar situada en qui són els qui es mereixen cobrar més! La resposta òbvia i certa, o sigui, TOTS, queda oblidada! Vull una ovació tancada, una passejada en limusina descapotable per la Diagonal, una nominació als premis Nobel d’economia per als brillantíssims cervells que han dissenyat aquesta política. Aplaudim-los germans! Ells sí que són bons! Crec sincerament que es mereixerien cobrar més.