Propostes dels partits en matèria educativa de cara a les eleccions generals (I)

A vint dies exactes de les eleccions generals, quan busco a Internet els programes electorals de les quatre forces espanyoles que segons les enquestes tenen tots els números per dirigir el país els propers anys, només trobo un document concret del PSOE, un altre de Podemos i, de manera un tant encriptada, almenys per a mi, el de Ciutadans. El del Partit Popular, tot i ser el partit en el govern, està en construcció. Bé, els donarem temps, al cap i a la fi, potser el programa electoral no és tan important. Tots sabem que només se’l llegiran quatre matats. Avui resumiré els dos primers, els altres els deixo per la propera setmana.

El document del PSOE és un exercici de retòrica exhaustiu, 274 pàgines, de les quals es dediquen a la política educativa trenta-una i a les propostes de futur tres. Primer exercici de filtració fet. Cert que després dedica unes paginetes a la formació professional i al món universitari, però pel que fa al gruix del sistema i al que prioritàriament he tractat en aquest bloc, els números són aquests.

Sobre les propostes, mereix menció especial la primera: assolir el 5% del PIB en despesa pública en educació en dues legislatures. Números. Són fantàstics perquè es poden llegir com es vulgui. No diu el programa quines partides o quins projectes educatius seran els que protagonitzaran una major dedicació de recursos, o sigui, no sabem en què es vol gastar. No obstant, la proposta estrella és la derogació de la LOMCE i la seva substitució per una nova llei –sí, sí, una de nova- que s’elaboraria amb el consens de tothom i amb la voluntat que –aquesta sí- perdurés en el temps. De fet, si arribés a complir deu anys –el que dura l’educació obligatòria- ja seria un rècord! Cap idea sobre aquesta nova llei.

A més, la ja tradicional insistència en la igualtat d’oportunitats i dos polsims de populisme: el primer, el toc de laïcisme anticlerical sense el qual el socialisme no se sent gran, i el segon, la gratuïtat dels llibres de text. Gratuïtat absurda en el fons –ja que significa que es pagaran entre tots amb els nostres impostos- i que probablement portaria a una nova concentració i desaparició d’editorials petites amb personalitat pròpia-. Estaria bé que algú reconegués que si els llibres són cars, és perquè gràcies als polítics, les editorials es veuen obligades a amortitzar-los en dos anys. Si els programes i les lleis tinguessin una certa estabilitat, els títols també tindrien més anys per fer-se rendibles.

Pel que fa a Podemos, el seu programa inclou una sèrie de mesures numerades que etiqueten com a relacionades amb educació i universitats només pel fet d’afectar a la infància en general o a la investigació. Es fa difícil, per tant, quantificar quin ha estat el seu esforç creatiu en aquest àmbit. D’entre les seves propostes es pot destacar la de crear places escolars i gratuïtes per a tots els nens i nenes –cal subratllar el tots-. És una manera dràstica d’acabar amb el doble sistema escolar tan característic de Catalunya. Només hi ha una manera de complir aquest objectiu, en una comunitat com la nostra, on un terç de l’alumnat estudia en centres concertats, això passa per la nacionalització més o menys violenta de les escoles d’iniciativa privada. En cap cas, es pot emprendre la construcció, dotació i manteniment d’una xarxa escolar nova en competència amb la que ja existeix, almenys sota el meu punt de vista. Alerta doncs.

Un punt en comú és la proposta de crear una nova llei educativa. Visca! És segurament el punt que tots els docents estaven esperant. Llei nova! Quina il·lusió!

El programa de Podemos recull una ambigua declaració sobre el dret a “una educació vehiculada en les llengües cooficials” que, juntament amb un “pla d’aprenentatge integrat de llengües estrangeres”, em recorda excessivament un tal senyor Bauzá. Potser és perquè els extrems arriben a tocar-se. A mi em sembla una porta d’entrada ampla per a un sistema de doble xarxa escolar que acabaria amb la immersió en català. Un perill per als defensors de la llengua. Almenys a mi em fa iú-iú.

Pel que fa al populisme, almenys els de Podemos són clars: anulació del Concordat signat amb l’Estat Vaticà. Possiblement a algú li faci nosa, però en tot cas, serà per imposar una altra visió, una altra ideologia. No oblidem que és impossible educar des del no res ideològic, no hi ha una postura neutra, no trobarem el punt mig objectiu.

Fins aquí. Si em dóna temps em comprometo a llegir els programes dels altres dos pel que fa a polítiques educatives. Si us ha servit d’alguna cosa el meu extracte-resum-destil·lació-comentari, ja em sentiré ben pagat.