Ensenyament

Apologia de Fabra

Ser professor de català és un exercici de tossuderia, una prova de resistència. Has d’estar cada dia recordant a tothom que no han “disfrutat” de les seves vacances, que de cap manera “tenen que” posar-se les piles ara que comencen un nou curs, que tot això no els ho estic dient “en serio” sinó de debò o seriosament i que encara que a ells els sembli una “tonteria”, com a molt es tracta d’una bajanada, ximpleria, niciesa o, fins i tot, bertranada.

Crec que la meva vida social ho acusa. La gent normal, els col·legues, els veïns, els companys de la gresca futbolera, els meus fills, el mecànic i la perruquera parlen amb un altre diccionari i amb una altra gramàtica. Però, d’alguna manera, ells estan disculpats d’entrada. Què li vas a reclamar al davanter centre quan encara esbufega i li posen un micròfon al davant? Ara bé, hi ha una sèrie de sectors professionals que tenen una certa obligació moral envers la llengua ja que, en el seu cas, els proporciona la matèria primera per a la seva activitat. Fa llàstima veure com els periodistes entren a l’edifici de la llengua com elefants en una botiga de ferroveller; els tertulians semblen disposats a immolar-se en directe per tal de causar el màxim de danys possibles a la lexicografia; els polítics crec que ja han calculat que un idioma cuidat els resta vots, en cas contrari no entenc aquesta obsessió pel linxament públic. Que un president de la Generalitat parli correctament s’ha arribat a convertir en motiu de notícia! Fins i tot vaig conèixer un director d’escola que es va negar davant meu a escriure “aniversaris” en un cartell a l’entrada; havia de dir “cumpleanys”, que és com ho diu tothom.

Entre la llista de coses que ens haurem deixat pel camí quan arribem a Ítaca, hauríem de procurar que la llengua catalana no hi figurés. Sembla ser que podem desprendre’ns de qualsevol escrúpol respecte la corrupció política, que podem condescendir i fer veure que no passa res amb la davallada social generalitzada, que podem tancar els ulls i entonar els Segadors des d’ara i fins que ens incinerin. Ara bé, no trobeu que ja n’hi ha prou de maltractar el pobre senyor Fabra? No us sembla que l’assetjament social que rep ja és suficient? Deixem que siguin els nacionalistes castellans els qui prenguin aquesta bandera. Els d’aquí, prescindint del seu color polític, haurien de venerar l’obra de qui va retornar-nos una identitat de primera categoria. Ni Pujol, ni Guardiola, ni Mas, ni la Montserrat Caballé. Visca Pompeu Fabra! Llarga vida als pronoms febles! Honor i glòria a les normes d’estalvi de la dièresi!

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!